CHILLERAMA (Adam Rifkin, Tim Sullivan, Adam Green, Joe Lynch 2011)

Wadzilla

Chillerama és un homenatge/paròdia dels subgèneres del terror més populars de les darreres dècades. La història gira al voltant d'una colla de joves que assisteix a un auto-cinema per gaudir d'una esbojarrada marató de terror que consta de curtmetratges inserits com a falses pel·lícules. Aquests són Wadzilla, I Was a Teenage Werebear i The Diary of Anne Frankenstein. 

Wadzilla és una paròdia del cinema de monstres ianqui dels anys 50: el protagonista, després de sotmetre's a tractament de fertil·litat experimental, començarà a ejacular espermatozous gegants, carnívors i amb ànsies de violar l'Estàtua de la Llibertat de Nova York. Amb aquestes credencials -humor gruixut, acudits de palles i ties bones- podríem dir que Chillerama comença fort, però el millor encara està per venir.

A I Was a Teenage Werebear se'ns narren les vivències d'un atractiu jove d'institut que, després d'ésser mossegat al cul per una colla d'homes llop-ossos-de-cuïr, decidirà sortir de l'armari sense que això impliqui canibalisme ni renunciar a les bones maneres. Aquest segon curt és ple de números musicals ridículs, clixés de cinema d'adolescents i molta mala folla, però és a més una divertida reinvindicació de les beach parties seixanteres i una paròdia del mite de l'home llop.

I Was A Teenage Werebear

I quan ja no es podia esperar-ne cap de més grossa, Chillerama ens obsequia amb The Diary of Anne Frankenstein: una parida tan políticament incorrecta com hilarant, on Hitler descobreix que Anna Frank era descendent del cèlebre Professor Frankenstein i li arrebata el famós diari on explica com engendrar vida. Tot amb la mala fortuna que, en comptes de crear el Super-home Ari perfecte, li sortirà un monstre jueu rebel i venjador. 

The Diary Of Anne Frankenstein

Chillerama és això i molt més: zombies sodomitzadors, cinema artístic de caques i pets de la mà del mai prou aclamat director underground Fernando Phagabeefy, col·laboracions dels germans Chiodo, felacions que acaben malament, homenatges a Orson Welles, nostàlgia pel cinema de gènere... Amb aquests ingredients, la pel·lícula en qüestió compleix al cent per cent el lema d'El Fusell de Charlton Heston (la secció de cinema fantàstic que fem de tant en quant al programa Tercera Fundació, de Ràdio Sants 3):

"El Fusell de Charlton Heston: les pel·lícules que t'hauràs de mirar tot sol" 

PG

MARK PAULINE i els SURVIVAL RESEARCH LABORATORIES

SURVIVAL RESEARCH LABORATORIES, creat per Mark Pauline l'any 1978, és un col·lectiu d'artistes enginyers que es dediquen a re-direccionar la tècnica, tan civil com militar, per allunyar-la de la seva finalitat típica de practicitat. A SRL agafen les eines i els principis de la industria i els transformen per buidar-los de sentit, trenquen amb la noció de producte construint artefactes nous sense una altra finalitat que la purament estètica. Les seves intervencions són interaccions ritualitzades entre màquines, robots i dispositius d'efectes especials -en les quals els éssers humans només intervenen com a públic i com a operadors- amb una clara orientació cap a la sàtira social i política.

Per saber-ne més passeu-vos per la seva pàgina web:

http://www.srl.org/

O doneu un cop d'ull a algunes de les seves obres:







R.M. 

CRÒNICA D'UN DELICTE MENOR (Ramon Mas, 2012)

CRÒNICA D'UN DELICTE MENOR, la primera novel·la de Ramon Mas, editor i redactor de Les Males Herbes, ja és a la venda. La publica edicions de l'Albí, i des d'aquesta setmana la podreu trobar a qualsevol llibreria.

Us convidem a celebrar-ne l'aparició el pròxim diumenge dia 3 a les 19:30 a l'Heliogàbal, hi haurà unes breus lectures a càrrec d'en Martí sales i en Max Besora, i a continuació l'Èric Fuentes cantarà unes cançons. Després seguirà la festa amb un parell de DJ's fent sonar guitarres. 

"Una novel·la psicològica entorn d'una detenció de 48 hores, en el context de les manifestacions contra la guerra d'irak a Barcelona. L'entramat, teixit amb mestratge, permet a l'autor enfonsar-se en les contradiccions més íntimes del protagonista i fer-nos prendre consciència dels abismes que separen les persones." 


I el dissabte 16 de Juny a les 19:00, a la Jazz Cava de Vic, la segona festa de presentació amb la intervenció de Josep Vallespir, concert de Songstore, i a la nit una sessió de punkrock, rock'n'roll i ballaruca de cavalcar onades a càrrec de El Gall de baixvila i Tatamka DJ's 

 Unes línies sobre el llibre publicades a Gent Normal

TOTES LES COSMICÒMIQUES (Italo Calvino, 2002)

Totes les cosmicòmiques és un recull de relats d'Italo Calvino que comparteixen una mateixa finalitat: la crònica literària dels grans esdeveniments còsmics de l'univers. Emprant sempre un to proper i humà, de vegades fins i tot de fina ironia, Calvino ens explica la creació de l'univers, de la Lluna, l'expansió de les galàxies o la reproducció cel·lular, entre moltes d'altres coses.

Aquests relats, majoritàriament escrits a la dècada dels seixanta, poden emmarcar-se en els que alguns han qualificat com "el periode fantàstic" de l'escriptor italià. Però alerta, malgrat versar d'estrelles i d'aventures a l'espai (sempre amb uns fonaments científics prou rigorosos), les cosmicòmiques no poden considerar-se ciència-ficció, ja que la vocació lírica i poètica d'aquests contes els allunya massa dels cànons habituals del gènere.

La lectura atenta d'alguns dels relats sorprendrà a més d'un i una pel rerefons matemàtic que encobreixen; encara que els tripijocs literaris les amaguin fins gairebé tornar-les invisibles, les trames plantegen paradadoxes geomètriques, vectorials o de probabilitat sense cap complexe.

Qualsevol de les cosmicòmiques és un prodigi de la tècnica narrativa, una petita peça d'orfebreria digna d'engalanar qualsevol antologia fantàstica. Dit això (i un cop cobertes les espatlles), em permetré el sacril·legi de dir el següent: el llibre de vegades es fa una mica plom, sobretot els relats compresos al cicle Temps mortal, per la seva obsessió de disseccionar l'acció tan minuciosament que fa la impressió de tractar-se d'un monòleg interminable sense començament ni final.

PG

L'ESFILAGARSADA OMBRA DELS GATS: LA GATASSA (3a part)

Una cançó d'allò més tronada i que m'anirà fenomenal per tancar la recent trilogia gatuna és Wildkatze, cantada per Christer Bladin el 1974 i que en alemany significa "gata salvatge". El tema és pop alemany, força psicotrònic, i podeu trobar-lo en el recopilatori de la foto de dalt. Aquest tipus de música, que els anglesos i americans van qualificar -una mica despectivament- "krautrock", ha donat al món perles progressives de l'alçada de Kraftwert, Neu o Amon Dül. D'aquests darrers en parlarem algun dia amb més deteniment, perquè tant la seva història (hippies de comuna amb contactes a la Baader Meinhof) com la seva intencionalitat artística (cançons dedicades al Yeti, a la neurocirugia recreativa o al contacte amb els extraterrestres) els fan mereixedors d'una menció d'honor per part de Les Males Herbes.

Però tornant a Wildkatze, su deixo amb la història de la seva gènesi, escrita per un dels responsables de la reedició de la cançó:

Wildkatze! Això és tan bo com promet. Des que vam descobrir l'alegre "Wildkatze" (Gata salvatge), mai ha fallat a l'hora de posar-nos histèrics. La seva esbojarrada temàtica sexual (descrivint una senyora mooolt calenta, no cal dir-ho, gata salvatge!), els seus miols "autèntics" i el seu ritme irresistible van fer que ens n'enamoréssim a l'instant. Digues-li Mondo In-Kraut o com vulguis, però va impactar-nos. La cançó la va escriure ni més ni menys que l'heroi In-Kraut Mr Dieter Reith (vegeu la nota de “No No No”). És la cançó que obre una estrambòtica pel·lícula independent anomenada “Gina Wildkatze” de 1974. La protagonista n'és la "madam" Gina von Freiburg (aka Gina Arnold), qui a més a més escrigué, dirigí i finançà aquesta estranya empresa independent! “Wildkatze” la canta el co-protagonista masculí de Gina, Christer Bladin, actualment un reconegut tenor de clàssica.

(Stefan Kassel, THE IN-KRAUT Vol 2 - Hip Shaking Grooves Made In Germany 1967-1974)

DANCE with JOHN CARPENTER

Un dels punts més forts del cinema de Carpenter durant els 70's i 80's van ser aquelles bandes sonores absorbents i intrigants que composava ell mateix. Una mica en la línia del que feien The Goblin per Dario Argento però en versió casolana (no per això menys efectiva). Conscient de la qualitat i la força d'aquells temes, fa un parell d'anys el duo francès de música electrònica Zombie Zombie va publicar Zombie Zombie plays John Carpenter, un EP de 5 cançons que incloïa versions kraut-disco de les melodies de: 1997: Rescate en Nueva York; Asalto a la comisaria del distrito 13; Halloween i 2013: Rescate en LA; a més del tema central de La Cosa creat originalment per Ennio Morricone.

Ha arribat el moment de ballar amb el que fa uns anys ens encongia el cor i ens feia patir, deu ser cosa de la posmodernitat.

Aquest és un altre homenatge que els Zombie Zombie van fer a Carpenter l'any 2008, un increïble videoclip animat amb G.I. Joe's inspirat en La Cosa i realitzat pels directors Simon Gesrel i Xavier Ehretsmann.

R.M.

SAM J. LUNDWALL: l'altra cara de la literatura sueca

Si Samuel J. Lundwall enlloc d'haver nascut a suècia ho hagués fet a Nova York, a hores d'ara seria un autor de culte, recuperat per l'editorial cool de torn. Reconegut mundialment per la seva feina com a editor i historiador de la ciència ficció, als seixanta i setanta, Lundwall, va escriure una sèrie de novel·les que es movien entre la ci-fi política, la literatura pop i la pura experimentació tan de moda en aquella època.

De la quinzena d'obres que va escriure -tan en suec com en anglès- només n'hi ha tres publicades en castellà, dues a la mítica editorial contracultural dels 70's Star Books (Huesped en la casa de Frankenstein i Siempre Lady Macbeth) i una altra editada per la revista de ciència ficció Nueva Dimensión l'any 1977 (King Kong Blues).

King Kong Blues, també coneguda com 2018, és una novel·la de ciència ficció satírica. En un futur distòpic un treballador d'una empresa publicitària rep l'encàrrec de localitzar la noia que ha de protagonitzar un anunci de crema per depilar les aixelles. El començament promet una absoluta obra mestra que es va desinflant a mida que avança. La culpa la te una maleïda mania de l'autor per justificar amb estirabots històrico-assagístics totes les seves afirmacions sobre la societat que vindrà, d'altra banda molt encertades. Les visions del terrorisme-espectacle i l'anticipació dels reality shows on la crueltat fa pujar els índex d'audiència valen el llibre.

Huesped en la casa de Frankenstein
Amb un estil àgil i rotundament pop, Lundwall firma una novel·la que, formalment, recorda molt a les de Richard Brautigan. El narrador conviu amb Dràcula i el doctor Frànkenstein en un castell on exerceixen de senyors feudals. En un moment determinat la realitat es desdobla davant d'un mirall i el narrador s'adona que tot plegat forma part del rodatge d'una pel·lícula de sèrie B, però pel que sembla ningú més se'n dona compte. Des d'aquell moment tot passa a dos nivells de realitat, la dels personatges i la de l'equip de rodatge, intercalant el drama dels monstres, propi d'una cinta de baix pressupost, amb les picabaralles delirants entre el director i el productor. El joc de ficció dins la ficció i el seu sentit de l'humor àcid fan d'aquest llibre el més rodó dels tres.

Siempre Lady Macbeth és una novel·la experimental, però suggestiva com poques. Les frases sincopen i les imatges mentals es succeeixen com redobles de bateria, a la manera d'un poema beat  regit per la imaginació. Les referències a la cultura popular (combats entre superman i Dràcula) es combinen amb obsessions sexuals d'aquelles que només podien ser alliberades als seixantes, per formar un llibre la lectura del qual és un verdader gaudi estètic. En cap moment s'acaba de construir una trama, però hi ha certs personatges comuns i algunes obsessions recurrents  que et permeten orientar-te o, si més no, creure-t'ho.


Ramon Mas

SIMPATIA PELS STONES

La pel·lícula és fluixa, però com quasi sempre passa amb Godard, la fotografia és molt bona

Quan els Rolling Stones publicaren Sympathy For The Devil es va aixecar una polseguera de ca l'ample. Els reaccionaris de sempre en feren una lectura literal i els acusaren de satanistes, la contracultura els idolatrà fins el punt de destronar Els Meravellosos Barbuts de Liverpool (A Fear&Loath in Las Vegas (1971) Hunter S. Thompson es passa mig viatge escoltant la cançó, com si fos un mantra), i els afeccionats la reconegueren de seguida com una de les peces clau de la història de la música rock.

Fa no res, la qui era parella de Jagger en aquella època, Marianne Faithful, confessà que la idea de la cançó va venir-los després que ella els deixés la novel·la El maestro y Margarita, de Mikhail Bulgakov. A la novel·la com a la cançó, el dimoni ens explica la seva versió de les coses, tot subvertint les veritats oficials i posant de manifest la hipocresia humana.

La lletra de Sympathy For The Devil és plena de provocacions i afirmacions contundents, però potser un dels millors trossos sigui quan diu allò de:

Just as every cop is a criminal

And all the sinners saints

As heads is tails just call me Lucifer

I'm in need of some restraint

So if you meet me, have some courtesy

Have some sympathy and some taste

Use all your well learned politics

Or I'll lay your soul to waste, mmm yeah

PG

JA VAN 60.000 VISITES (Gran Ganga #1)

Com ja haureu observat els seguidors habituals d'aquest bloc, acabem d'arribar a les 60.000 visites!

Per celebrar-ho -i de passada premiar els nostres lectors més connaisseurs- us proposem la resolució de l'enigma següent:

"Com s'anomenava el grupuscle d'escriptors de ciència-ficció novaiorquès en el qual van militar Frederik Pohl i Isaac Asimov durant la seva adolescència?"

Envieu les vostres respostes al mail de la revista lesmalesherbes@gmail.com i entre els qui l'encertin sortejarem un lot d'exemplars de Les Males Herbes.

CHRONICLE (Josh Trank, 2012)

Chronicle és una singular història de super-herois: sense voler-ho, un dia tres nois d'institut de Seatle reben extraordinaris poders telequinètics, que els permeten des de moure objectes fins a enlairar-se ells mateixos. El problema és que un dels nanos és la clàssica víctima de bullying, que a més pateix els maltractes del seu pare, i es transtornarà en descobrir les seves noves aptituds. Així, els poders que en un començament semblaven un regal caigut del cel s'acabaran convertint en una maledicció.

El plantejament és prou original -una pel·lícula que comença com Misfits i acaba com Carrie-, i el desenvolupament és interessant, amb referències constants a l'univers nord-americà dels instituts, farcits d'animadores, abusadors i perdedors amargats. En la seva contra, s'ha de dir que el desenllaç és previsible i a més es fa una mica pesat, amb tants helicòpters i policies i exèrcit, suposo que per exigències comercials. 

Chronicle és el debut cinematogràfic del seu director, Josh Trank, i una bona òpera-prima de ciència-ficció i super-herois que es comporten com anti-herois. A més, en ser una pel·lícula relativament modesta (ha costat 15 milions de dòlars) però amb un gran èxit de taquilla i crítica, ja se n'ha anunciat la segona part.

PG

EL MANUSCRIT VOYNICH

El manuscrit Voynich és un llibre escrit fa cosa de cinc-cents  anys (entre 1404 i 1438) per un autor  anònim, redactat en un alfabet no identificat i pertanyent a un idioma incomprensible. Durant segles tota mena d'experts han intentat desxifrar-lo sense èxit, entre ells l'irrepetible Athanasius Kircher.

El llibre té 240 pàgines redactades sobre pergamí, i gairebé totes contenen la seva il·lustració. Tot i que els dibuixos no aclareixen gens el contingut de l'obra, permeten deduir que està ordenada en diferents seccions que els estudiosos han dividit de la manera següent: herbari, astronomia, biologia, cosmologia, farmacèutica i receptes. Les il·lustracions de cadascuna de les seccions són terriblement desconcertants. Les d'astronomia, per exemple, contenen dotze símbols més o menys relacionables amb les dotze constel·lacions, però cada símbol està envoltat per trenta figures de dones despullades sostenint una estrella cadascuna. 

Hi ha infinitat de teories que han volgut apuntar l'autoria i la intenció del llibre, les quals, a dia d'avui segueixen sent una incògnita. Les especulacions més atinades, però, són aquelles que fan referència a un tractat alquímic, i més concretament a un herbari alquímic que relaciona el poder de certes plantes (algunes de les quals inexistents al nostre planeta) amb combinacions astrològiques. De fet, encara ningú ha estat capaç d'interpretar les constel·lacions que hi apareixen dins de cap tradició astrològica coneguda.

El primer propietari conegut del manuscrit Voynich és el misterios alquimista Georgius Barschius, i fou ell qui va posar-se en contacte amb Kircher perquè intentés desentranyar el significat del llibre. El llibre ha passat per diverses mans en els darrers segles, des de ser confiscat per militars italians a comprat per misteriosos marxants d'art, actualment és propietat de la universitat de Yale.

Per no semblar sensacionalista m'estalviaré dir el que pensaria Fox Mulder de tot això.

Ramon Mas

  

LA FORMACIÓ DE LA LLUNA

"Segons Sir George Darwin, la Lluna s'hauria separat de la Terra per efecte d'una marea solar. L'atracció del Sol va actuar sobre el revestiment de roca més lleugera (granit) tal com damunt d'un fluid, aixecant-ne una part i arrabassant-la del nostre planeta. Les aigües que llavors recobrien tota la Terra van ser engolides, en bona part, per l'abisme que havia obert la fuga de la Lluna (és a dir, l'oceà Pacífic) i van deixar al descobert el granit restant, que es va fragmentar i arrugar tot formant els continents. Sense la Lluna, l'evolució de la vida damunt la Terra, si és que s'hagués esdevingut, hauria estat molt diferent."

Totes les cosmicòmiques, Italo Calvino (2002)

LES MALES HERBES se'n van al diari

Avui dijous, a la secció Tendències del diari El Mundo, apareix un article/entrevista sobre Les Males Herbes. Parlem de la nostra estimada revista i desvetllem algun petit secret sobre el projecte editorial que tenim entre mans. Si amplieu les imatges d'aquí sota podreu llegir-lo sencer. 

L'ESFILAGARSADA OMBRA DELS GATS (2a part)

Vigileu amb les fotos que us fan, perquè algun dia potser us feu famosos...

És sabut que H.P. Lovecraft era un gran amant dels gats, fins el punt d'incloure'ls en molts dels seus relats, o d'escriure un assaig on els compara amb els gossos (¿?). Aquest assaig ens brinda opinions com la següent:

"Els gossos, llavors, són plebs i mascotes de la plebs; els gats són senyors i mascotes dels senyors."

O aquesta altra:

"Tenim el gos - per a nosaltres com un esclau i inferior perquè així ho desitgem. Però entretenim el gat - ell adorna la nostra llar com a convidat, hoste amic, un igual perquè desitja estar amb nosaltres. No és cap compliment ser l'objecte d'idolatració estúpida d'un gos, l'instint del qual l'incita a idolatrar; és, en canvi, un tribut molt diferent ésser escollit com amic i confident per un gat filòsof, que és amo d'ell mateix i que podria triar fàcilment d'altres companyies si en trobés de més agradables i interessants."

Deixant de banda reflexions com les anteriors, que de ben segur Mohammed Jordi consideraria "racisme de mascotes", el cert és que la bona sintonia entre Lovecraft i els gats és poc habitual. En realitat, un percentatge important de la població els odia o esquiva: ja sigui perquè diuen ser-ne al·lèrgics, perquè porten mala sort, o perquè potser donin massa crèdit a qualsevol d'aquelles històries que s'expliquen de nòvios esgarrapats a traïció per gats gelosos. 

Per racionalitzar aquest terror -que els psiquiatres anomenen ailurofòbia- han sorgit tot tipus d'explicacions, algunes d'elles grotesques i sense cap ni peus. D'aquestes, la que em fa més gràcia és un compendi de folklore literalitzat, darwinisme d'estar per casa i quatre pinzellades agafades pels pèls de Carl Gustav Jung, i que ara mateix ho està petant a internet: la hipòtesi dels tigres dents de Sabre.

poca broma

La idea ve a dir que la imatge d'aquest felí primigeni, en ser el darrer gran depredador de l'home que ha habitat les regions temperades, va quedar gravada al nostre subconscient col·lectiu com un monstre terrorífic. D'aquí que molts tremolin, encara avui, només de sentir bufar un gat; d'altres agosarats suggereixen que potser el mite del vampirisme sigui una posada al dia del temor reverencial que ens produïen els ullals dels dents de sabre. Sigui una cosa o una altra, potser la postura més sàvia envers els gats sigui la de Lovecraft: dur-s'hi bé, no fos cas que tinguessin cap parentesc llunyà amb els Primordials...

PG

L'ESFILAGARSADA OMBRA DELS GATS

Llegint una de les meves revistes de capçalera, la Fortean Times, avui he sabut de l'existència del mite dels gats gegants britànics. 

Es tracta de feres negres, de la mida d'una pantera o puma, que vagaregen pel countryside de les illes atacant els ramats i esquivant les càmeres de video i fotos. Com que la seva existència no està provada, han aparegut multitud d'hipòtesis per explicar els nombrosos avistaments: bèsties escapades de zoològics, circs o cottages de rics excèntrics, gats salvatges o guineus que la nocturnitat i el mal beure fan confondre amb tigres de dents de sabre; fins i tot s'ha aventurat la possibilitat que, com Nessie o la gent petita, siguin remanents endèmics de la fauna de l'Edat de Gel.

Les primeres notícies sobre gats gegants daten del segle XVIII, i això fa que alguns intrèpids s'atreveixin a suggerir que potser tot plegat no sigui més que una mutació d'un mite del folklore britànic encara més antic, el dels gossos fantasmes (que inspirà El gos dels Baskerville d'A. C. Doyle, el 1902). Malgrat tot, a dia d'avui els gats gegants segueixen rondant les ovelles britàniques: durant la darrera dècada s'han seguit registrant denúncies amb regularitat.

No sé si influït pel mite dels gats gegants o per pura invenció, E. R. Burroughs ja plantejà a l'Odissea Bàrbara (1915) la possibilitat d'una Anglaterra envaïda -i dominada- per lleons i panteres. En aquella ocasió es devia a una catàstrofe bèl·lica; en l'univers que ens ha tocat viure a nosaltres l'explicació lògica del fenomen encara està per esclarir. 

PG 

LA PREHISTORIA DE LA CIENCIA FICCIÓ (Pollux Hernúñez, 2012)

L'interès d'aquest llibret, escrit per un home amb un nom tan estrany com Pollux Hernúñez,  no està en la seva inexistent qualitat literària o assagística, sinó en la feina arqueològica feta per l'autor, que es dedica a referenciar i classificar infinitat de títols dels quals ni el més avesat historiador de la literatura fantàstica haurà sentit a parlar.

El llibre cerca els antecedents de la ficció científica remuntant-se a l'antiguitat i creuant l'edat mitjana pas a pas fins al renaixement on, com us podeu imaginar, la cosa es multiplica. A partir d'aquest moment les classificacions deixen de ser històriques per ser temàtiques, i trobem capítols com "El espacio", "El tiempo" o "Bajo tierra"; en aquest darrer, per exemple, esmenta i resumeix títols com Icosamerón o La historia de Eduardo e Isabel, que pasaron 81 años entre los megamicros, oriundos del protocosmos en el interior de nuestro planeta, escrit el 1788 pel gran Giovani Casanova, o els vuit volums que formen Lamekis o Viajes extraordinarios de un egipcio al interior de la tierra y el descubrimiento de las isla de los Sílfides de Charles Fieux. 

L'obra del senyor Hernúñez (em nego a dir-li Pollux) sembla pensada per fer-nos dentetes, ja que la gran majoria d'obres que hi apareixen deuen ser més difícils de trobar que una persona noble al parlament. Tanmateix, el sol fet de saber que al segle XVIII existien novel·les com les Thipaigne de la Roche, autor de La llavor dels homes per poblar els planetes; o que Gabriel Daniel l'any 1691 va escriure Viaje al mundo de Descartes, una continuació filosòfica dels viatges als regnes del sol i la lluna escrits per Cyrano de Bergerac, ja justifica la lectura d'aquest llibret extraordinari.

Ramon Mas

WITHIN THE WOODS (Sam Raimi, 1978)

Qualsevol amant del cinema de terror sap que, en un món tan ple de sagues, seqüeles i remakes, només hi a una trilogia sagrada, i és, com no, el compendi de format per les obres mestres EVIL DEAD (Posesión infernal), EVIL DEAD 2 (Terroríficamente muertos) i ARMY OF DARKNESS (El ejército de las tinieblas), dirigides per SAM RAIMI. Ja amb la primera, sens dubte una de les millors pel·lícules de terror de tots els temps, Raimi va demostrar que era capaç de fer molta por amb quatre duros i una gran imaginació a l'hora de moure la càmera; a continuació van venir una immensa revisió en clau histriònica, i la majarada cartoonesca de campionat que és Army of Darkness.

El que jo no sabia, i suposo que molts de vosatres tampoc, és que l'any 1978, tres anys abans d'Evil Dead, Raimi va dirigir WITHIN THE WOODS, un curtmetratge amateur i econòmicament precari on ja explicava l'historia de l'esperit del bosc i dels joves que n'eren víctimes. El curt ja el protagonitzava l'excessiu i venerat Bruce Campbell, però en aquesta ocasió ell era el posseït pel bosc i no l'heroi. També hi trobem algunes de les escenes mítiques de la trilogia, com la de la noia perseguida per la càmera -que fa de monstre- a través del bosc, el balancí colpejant la paret de la cabana sense que ningú l'empenyi, o el mateix Bruce Campbell arrencant-se la mà.

El curt, que dura prop de trenta minuts, és totalment casolà, i té un començament que frega el ridícul, però tan bon punt la història s'endinsa en el terror es deixa veure la mà del que havia de convertir-se en un grandíssim director, i és que, amb un esclop i una espardenya, Raimi ja aconseguia fer encongir el cor i provocar aquell riure histèric, fruit d'un horror desfassat, que després es convertiria en marca de la casa.

Ramon Mas

EL BORBAH (Charles Burns, 1983 - 2004)

Ja hem parlat en més d'un ocasió de Charles Burns (Washington, 1955), a qui podríem sintetitzar com un dibuixant americà de còmics de gènere fantàstic influït per les pel·lícules de terror de sèrie B, l'estètica dels anys 50 i la novel·la negra.

Una de les seves creacions més sonades ha estat El Borbah, un personatge inspirat en els lluitadors mexicans emmascarats de qui l'autor n'era fan durant la seva infància. Malgrat anar amb malles i màscara per la vida, El Borbah és un reputat detectiu privat essencialment hard-boiled: en el seu repertori mai falten els insults gratuïts, les insolències i les claus de lluita (per no parlar de les piràmides de llaunes de cervesa, els rots i revistes porno que decoren el seu apartament).

El Borbah és un tipus dur perquè ho ha de ser: la merda que l'envolta l'envesteix ara sí ara també en forma de trames grotesques de corrupció i crims aberrants: la mega-corporació que comercialitza hamburgueses que transformen en ionquis els seus consumidors, el fill de bona família a qui ha de rescatar dels tentacles d'una secta de robots, o el fanàtic religiós que diu haver rebut un missatge diví que l'insta a aprofitar-se de la seva feina en una clínica d'inseminació artificial per tenir milers de fills.

Les històries són sòrdides però plenes de sentit de l'humor, com no podria ser de cap altra manera en un còmic protagonitzat per un lluitador emmascarat mexicà obès i addicte a Taco Bell.

PG   

CÓMO CAZA UN DROMEDARIO (Víctor Nubla 2012)

Des d'aquest blog portem temps declarant el nostre respecte i admiració absoluta per la literatura de Víctor Nubla, de manera que l'aparició de Cómo caza un dromedario a Blackie Books ens sembla un aconteixement tan lògic com necessari. Esperem que això serveixi perquè es reconegui definitivament l'obra d'aquest escriptor genuí, i perquè els seus llibres deixin de ser objectes de culte per convertir-se en lectura obligatòria a balnearis i laboratoris d'arreu del món. 

Abans de llegir Cómo caza un dromedario, però, cal una petita advertència, i és que això no és un llibre, sinó que en són sis, i qui se'l vulgui llegir d'una tongada hauria de saber que és molt possible que el cervell li faci pampallugues i envïi senyals de fum a dimensions paral·leles, cosa, d'altra banda, prou recomanable. Dit això, tota la resta és anar repetint, d'aquí fins al final de la ressenya, que estem davant d'una obra excepcional, d'un tipus de literatura capaç d'hibridar l'enginy, l'erudició, l'estètica, l'acudit i la bogeria controlada per donar forma a quelcom profundament estimulant. L'escriptura de Nubla és una cosa única, un territori personal que, tot i nodrir-se d'unes influències molt clares -Dick, Douglas Adams, Dadà o Borges- es mou en unes coordenades tan pròpies que qualsevol comparació fa nosa.

En alguns dels textos que formen aquest llibre, com els inclassificables Ensayo contra la rueda, Sistemas de interpretación del mundo o Cinco acciones para la difuminación del contorno, la ficció pren l'aparença del text científic i la fantasia més absoluta es disfressa d'especulació racional -o era al revés?-, proposant-nos experiències mentals difícils d'oblidar. A través de la ploma de Nubla  la  realitat s'omple d'arestes i passadissos secrets, de setenes i vuitenes dimensions des d'on es pot explicar tot sense dir res -o era al revés?-, de formes amagades dintre d'altres formes, idees que prenen l'aparença d'acudits i acudits que es converteixen en axiomes.

També hi ha relats, o si més no peces amb un estil literari que els entesos catalogarien dins la ficció, com La gran implosión del atleta Huan, La corriente del río, Los españoles se moriran o el mateix Cómo caza un dromedario, a través dels quals Nubla ens abona la imaginació amb la seva estranya poètica de l'absurd, talment com si en llegir-los caiguéssim dins una marmita plena de substàncies reveladores (i/o aturdidores) l'efecte de les quals ja no hagués de cessar mai més.
De fet, en aquest llibre, les diferències entre màgia i costumisme, o entre assaig i ficció, són tan difícils d'establir com innecessàries.

Llegiu-lo i rellegiu-lo, perquè això és una orgia de petites genialitats que se'us empeltaran al cervell i seguiran creixent fins que no sigueu capaços dir si és més real un Atangador e-z 1500 o un Phanarmonicon.




Ramon Mas

Per qui vulgui conèixer l'artífex de l'artefacte en qüestió,

dijous 3 de Maig, a les 19:30, a la Llibreria Taifa (Verdi, 12),

es presentarà el llibre.

   

ATHANASIUS KIRCHER I LA TEOLOGIA ESPECULATIVA

Athanasius Kircher (1601-1680) va ser un eminent sacerdot jesuïta d'esperit enciclopèdic que va voler conjuminar la revolució científica amb la teologia per renovar aquesta última. Entre els seus invents hi trobem una màquina de moviment perpetu formada per dos imants i una fletxa de ferro, aparell que, com us podeu imaginar, no va funcionar perpètuament. També va ser un dels més grans experts del segle XVII en Gnomònica i el millor desxifrador de jeroglífics del moment. 

Una altre dels fets visionaris de Kircher va ser afegir una llum interior i una lent a la càmera fosca per inventar una mena de projector amb el qual enfocava imatges de l'infern a les parets de les esglésies. Per fer més esfereïdores aquestes imatges a ulls dels feligresos atemorits, les acompanyava amb tota mena d'efectes especials, com ara el fum o la inclusió d'insectes vius davant la lent perquè, un cop projectats, semblessin monstres extraordinaris. Ell va ser el primer en fer servir un aparell per incorporar l'experiència d'allò infernal a la vida terrestre, un autèntic precursor del cinema de terror. 

El jesuïta visionari va escriure infinitat d'obres on la teologia, la ciència i la filosofia es mesclaven en una única disciplina. Dels seus llibres, el que més s'ha estudiat és el Mundus Subterraneus, en el qual, després d'investigar l'activitat dels volcans Etna, Stromboli i Vesubi, arriba a la conclusió que el centre de la terra està format per foc i justifica el moviment rotatori del planeta pel córrer frenètic dels que pugnen per fugir de les flames de l'infern. Malgrat aquest i altres apunts que avui en dia ens semblaran completament majares, Mundus Subterraneus va ser una obra de geologia cabdal en la seva època, i, com solia passar en els inicis de la ciència, no estava exempta d'imaginació. 

Ramon Mas

ARBRES CRIDANERS

els Screaming Trees, acabats de sortir del forn

Si mai hi ha hagut una banda amb un nom mereixedor del reconeixement de la sacrosanta institució que és la nostra revista, aquesta ha estat els Screaming Trees.

Formada l'any 1985 prop de Seatle, la integraven una parella de germans nerds i virtuosos de la guitarra i l'exdelinqüent juvenil i cantant Mark Lanegan. Els primers discos i EPs són espectaculars: una espècie de neopsicodèlia fins a dalt de distorsió i molt contundent que culmina amb l'obra mestra Invisible Lantern (1988). Després la cosa anirà decaient de mica en mica -sota el meu parer-, encaminant-se cap a formes més èpiques que anticipaven l'adveniment del grunge dels 90's.

Els Screaming Trees diuen que el nom del grup té a veure amb no-sé-què d'un pedal de distorsió per guitarres, però jo no m'ho crec. Penso més aviat que és degut a la pel·lícula Evil Dead (Sam Reimi, 1981), en concret a l'escena en que els arbres del bosc prenen vida i violen una de les protagonistes. O no? 

PG

BÈSTIES FASTIGOSES AMB GANES DE DONAR ORDRES

Aquesta entrada no parla dels caps ni dels professors d'institut: fa referència als paràsits invertebrats i d'aparença repugnant que s'apoderen de la vostra voluntat per aprofitar-se'n segons els convingui.

La llista d'exemples és interminable, sobretot en la ficció literària i el cinema, però potser la més memorable sigui la novel·la Amos de títeres de Robert Heinlein (1951), on uns éssers alienígenes intenten una invasió subtil de la Terra, per imposar la seva conducta i maneres de fer comunistes i execrables.

Una mica més propera en el temps tenim la cançó El centro del cerebro de Los Planetas (1993). La idea és la mateixa, però no tan pulp i en només tres minuts.

PG

STRIPTEASE PER A INVIDENTS (Emili Olcina 2012)

A tots els amants de la literatura fantàstica -de misteri, terror o ciència ficció- d'aquest país els ha de sonar el nom d'Emili Olcina. Ell és l'home que durant més d'una dècada ha estat darrera la mítica col·lecció L'Arcà de l'editorial Laertes, on ha publicat i traduït alguns dels nostres autors preferits, des de Lovecraft a Matheson, passant per Potocki, Rabelais o Ambrose Bierce.

Però Emili Olcina, a part d'un editor de culte, és també un magnífic escriptor. El seu darrer llibre, Striptease per a invidents, és un recull de contes on allò grotesc es confon amb allò bell, aconseguint que la innocència esdevingui tòrrida. El relats es divideixen en diverses seccions temàtiques, tanmateix, al llarg de tot el llibre es pot percebre una voluntat de conjunt que passa per unes dosis d'erotisme enginyós, l'acostament a la millor tradició satírica, i la normalització de l'anormalitat. A més, Olcina té un estil  elaborat i alhora clar, que et col·loca dins la història en qüestió de segons, de tal manera que de seguida deixes de veure les pàgines per trobar-te entre els personatges que les habiten.

Dels catorze contes que composen aquest llibre -quatre dels quals són micro-relats- n'hi ha alguns que val la pena destacar, com Precisament Avui, on es narra la historia d'amor (o de zel) entre un trio de corda format per dos germans siamesos brillants i una violoncelista mediocre; o la sàtira punyent de El duel, on es posa al dia aquesta pràctica intentant que compleixi els requisits humanitaris -i igualitaris- dels temps actuals.

El llibre es llegeix d'una revolada i és ple d'històries sorprenents, un univers personal que Olcina ens sap transmetre amb la senzillesa del que coneix tots els trucs dels grans mestres.

Us el recomanem, i molt!


Ramon Mas 

VIOLACIÓN CÓSMICA (Theodore Sturgeon)

La Medusa és un ésser extraterrestre de la mida de diverses galàxies, una entitat que s'expandeix a base d'absorbir i controlar els planetes i les espècies que els habiten. La medusa és un animal col·lectiu, una criatura constituïda per milers de milions d'éssers vius connectats entre sí com un gran eixam amb una finalitat comuna: seguir creixent. 

Quan la Medusa arriba a la terra per incorporar-la dins seu, està convençuda que penetrant a la ment de qualsevol individu arribarà a totes les criatures del planeta, però comet l'error de penetrar en la ment de Gurlick, un indigent amargat i maldestre que es passa el dia renegant i mai no entén res del que se li diu. Tot i així, el que més sorprèn a l'entitat extraterrestre és que s'adona que els éssers  d'aquest planeta no tenen un pensament comú, sinó que són uns éssers aïllats amb mentalitats egoistes. És una situació amb la qual la Medusa còsmica no s'havia trobat mai, de manera que intenta posar-hi remei.

Una vegada més la visió de Sturgeon sobre la humanitat es queda en un punt ambigu entre l'humanisme i la pura misantropia, i els seus intents de veure les coses positivament topen de cara amb l'estupidesa humana. Tot i així, Cosmic Rape no és una obra depriment, sinó plena d'esperança i lleugerament mística (per no dir psicotrònica).

La portada, amics, sigui per bé o per mal (això ho decidirà cadascú) es mereix una menció especial.

R. Mas

EL PRIMER (I ÚLTIM) FLAMANT LLIBRE (DIGITAL) DE GENT NORMAL

La gent del bloc Gent Normal (www.gentnormal.com) ha decidit celebrar la diada de Sant Jordi regalant-nos un llibre digital que inclou relats de Jose Guerrero, Max Besora, Miguel Noguera, Ramon Mas, Valero Sanmartí i Víctor Nubla, alguns d'ells vells coneguts d'aquesta casa i col·laboradors habituals.

Feu-vos un regal descarregant-lo en aquest enllaç. Ja teniu lectura de Sant Jordi!