Males Herbes

BLACK MIRROR

2012-02-14T01:17:00.001-08:00

M'ho van comentar per primer cop durant el dinar de germanor de Les Males Herbes. L'endemà, un altre amic va tornar-hi. A la setmana m'ho havien dit almenys sis persones. Tots ells ho deien en veu baixa, com qui transmet un secret. Tots ells deien: Black Mirror, i seguidament deixaven un parell de segons de silenci.

Black Mirror...
Valga'm déu quina joia! No estic parlant d'una bona sèrie televisiva, sinó de tres històries visionàries que porten a un nivell superior les possibilitats de la televisió (tant a nivell fàctic com especulatiu, ara veureu perquè). Per una banda, els tres capítols funcionen de manera absolutament autònoma, però en veritat tenen en comú una reflexió sobre com les pantalles transformen les nostres vides. Vivim en una dictadura de les imatges, tota la nostra vida s'està desplaçant a una realitat formada per pantalles interactives (telèfon, internet, tdt...), això està canviant completament la nostra manera de relacionar-nos amb l'entorn i, no en dubteu, la nostra manera de percebre la realitat.

Perquè us feu una idea del que vull dir us faré un croquis dels capítols:

El primer planteja el següent: algú ha segrestat la princesa d'Anglaterra i l'únic que demana a canvi de l'alliberació és que el primer ministre es folli un porc en directe per televisió. Aquest plantejament, digne de Grant Morrisson o Warren Ellis, serveix per fer una reflexió sobre com internet -i la possibilitat de generar notícies sense haver de passar pels mitjans de comunicació- ha donat un poder fins ara desconegut al poble. Ens dona pistes sobre com es fan servir les imatges per manipular les masses i obre una llista inacabable de preguntes sobre el que ens empeny a mirar la pantalla. A part, com a factura netament cinematogràfica, és excepcional.

El segon capítol es situa en un futur on la gent viu en habitacions formades per pantalles, Totes les seves vàlvules d'escapament passen per una espècie de realitat virtual on les persones no són altra cosa que SIMS. L'única alternativa a ser un consumidor i convertir-te en un "creador" o "productor" passa per participar en una sèrie de reality shows. A tot el que es pot aspirar en la vida mundana és a comprar aplicacions per a la vida fictícia, i si s'intenta aconseguir quelcom "real" t'arrisques a ser fagocitat per l'espectacle. Visualment és el menys aconseguit, també perquè és el que ens mostra el món més allunyat del nostre (a nivell estètic), però les reflexions que suggereix són molt properes

Al tercer capítol la gent porta les pantalles ficades a dins. Són una mena de lents de contacte gràcies a les quals poden rebobinar o projectar a la tele tot el que han vist al llarg de la seva vida. Això fa que les relacions socials canviïn completament: qualsevol record que s'expliqui pot ser contrastat o revisionat, però també qualsevol moment dolorós o plaent pot ser reviscut fins a la bogeria. En aquest context, una història de desconfiances matrimonials pot arribar a unes cotes de perversió que fan feredat.

Ramon Mas

EL CUC DE GEL ISLANDÈS

2012-02-13T06:23:00.000-08:00

Aquests dies els afeccionats a la criptozoologia estem de sort: a Islàndia un granger ha aconseguit filmar aquest controvertit video:

Segons expliquen a La Vanguàrdia o al canal 324, les imatges han estat enregistrades al llac Lagarfjóts.

El suposat monstre forma part del folklore popular islandès i hauria estat vist per primera vegada al segle XIV. No ha trascendit si es tracta del mateix de les imatges o si és un descendent.

Fins el moment, l'autor del vídeo manté la veracitat del mateix.

L'HOME QUE VA CAURE A LA TERRA (Nicholas Roeg, 1976)

2012-02-11T09:25:00.000-08:00

Thomas Jerome Newton (David Bowie) arriba a la Terra amb la intenció d'aconseguir aigua pel seu planeta, on és molt escassa. Per fer-ho, munta una empresa d'alta tecnologia que el permet lucrar-se prou com per construir-se una nau espaial per tornar a casa seva. El seu caràcter estàtic i desinteressat, del tot alienígena, xoca de seguida amb les mesquineses dels humans, que fan tot el possible per impedir l'execució del seu pla.

L'home que va caure a la Terra és una pel·lícula llarga i lenta, amb un muntatge estrany i vanguardista que intercala tota l'estona flash-backs de l'assedegada família alienígena de Newton amb la trama principal, que transcorre als EEUU. Els diàlegs són rars i poc esclaridors, hi ha un munt d'escenes de sexe innecessàries -algunes fins i tot entre Newton i la seva xicota terrestre-, però malgrat tot, és una gran pel·lícula.

I ho és perquè parlem d'una pel·lícula de ciència-ficció que no mongolitza els espectadors amb arguments inversemblants. I perquè Bowie està espectacular, hipnòtic i molt convincent, malgrat que Nicholas Roeg al final no acceptés la seva proposta de banda sonora del film. Es diu que, després d'aquest rebuig, Bowie va reutilitzar-la en el disc Low (1977).

MODERNS I CRONENBERGIANS, PERÒ DE BON VEURE

2012-02-09T23:40:00.000-08:00

Un dels grups de moda en el panorama indie dels darrers temps són MGMT. Els vostres amics a la última, els que es compren la Rockdelux i tenen sempre una Mondosonoro a la vora del vàter, els coneixeran segur.

Van començar el 2002 com una banda electrònica però, amb el pas dels anys, han anat evolucionant cap a melodies més pop i lletres força psicodèliques.

En aquest clip que n'he enllaçat damunt els podeu admirar en tot el seu esplendor, però si us quedeu amb ganes de més, busqueu pel Youtube i trobareu d'altres clips seus molt macos de veure, com aquest.

Des del Jardí (Jerzy Kosinski, 1970)

2012-02-09T00:54:00.000-08:00

Hi ha certs autors que malgrat no pertànyer al que estrictament s'anomena literatura fantàstica, saben moure’s pel terreny d’allò inversemblant amb una gràcia admirable. Aquest és el cas de Desde el Jardín, de Jerzy Kosinski, un llibre que porta l’absurd al terreny de la crítica social, i ho fa amb un estil que de tant concís sembla naïf.

És la historia de Chance, un jardiner d’ofici que no ha sortit mai del seu jardí, i que tot el contacte que ha tingut amb el món exterior ha sigut a través de la televisió de la seva habitació (annexionada al jardí). Després de la mort del senyor de la casa es veurà abocat a la jungla urbana, i, per primer cop, tindrà contacte amb persones reals, a les quals interpel·larà mitjançant el que ha après a les sitcoms.

Això és tot just el principi de la novel·la. Quan els pitjors auguris pesen sobre el futur de Chance, una sèrie de casualitats molt i molt forçades el portaran a relacionar-se amb els homes més importants del país. Tothom el prendrà per un filòsof, i les seves paraules seran considerades les d’un home savi, tanmateix ell mai deixarà de parlar de l’única cosa de la qual està capacitat per parlar, o sigui: de botànica.

L’autor tracta amb ambigüitat la intel·ligència dels seus personatges, de manera que mai no sabem si els governants són tan estúpids com semblen o si el pragmatisme del jardiner (que només parla de plantes) és realment un grau de saviesa superior. Tot plegat, però, sense arribar a conclusions ni ser tant incisiu com podria ser amb un plantejament així. Kosinski apunta bé i fa diana en tot el que pretén, tanmateix, un cop acabat el llibre et queda la sensació de que l’autor, arrossegat per la idea brillant que justifica l'obra, ha sigut incapaç d’escriure un final.

Aquesta novel·la gaudeix d’una reputada adaptació cinematogràfica que aquí es va titular Bienvenido Mr. Chance, i que protagonitza Peter Sellers.

Ramon Mas

ABSTRACCIONS URBANES (Joan Peirón)

2012-02-08T04:46:00.000-08:00

Durant tot aquest més de febrer i part del març, en Joan Peirón, l'artista responsable de la portada i les il·lustracions interiors del segon número de Les Males Herbes, presenta una exposició a la galeria Bellsmarcs de Vic (C/ Mn. Gudiol 21, baixos). Com veureu es tracta d'aquarel·les amb un cert regust apocalíptic... i tanmateix són retalls del present.

Aquí en teniu una petita mostra:

JASON - CIÈNCIA FICCIÓ DE POQUES PARAULES

2012-02-07T01:17:00.000-08:00

Jason és el nom artístic de John Arne Sæterøy, el dibuixant de còmics Noruec que, amb un estil sobri i estàtic, ha construït un món personal on tot hi cap. Potser el que el fa més reconeixible els seus llibres -a primera vista- és que els personatges són gossos, però el que el converteix en un autor personal és el seu talent excepcional per mesclar gèneres. Sap fer que el thriller metafísic, la ciència ficció, el western, la novel·la històrica o el drama costumista encaixin a la perfecció dins una mateixa història, aconseguint que cap estirabot, per fantàstic que sigui (marcians contra d'Artanyan o cavernícoles en un barri residencial), ens sembli forçat o extravagant.

L'economia de recursos (totes les pàgines tenen la mateixa disposició de vinyetes, els diàlegs són escassos i eixuts, ...) permet a l'autor dir moltes coses entre línies, aconseguint que el lector ompli de vida unes pàgines que sovint són d'una fredor nòrdica. L'aparent senzillesa narrativa de Jason li serveix per construir unes trames plenes d'el·lipsis i giragonses que, tanmateix, es segueixen a la perfecció.

Ramon Mas

SUAREZ CASAÑ, l'higienista il·lustrat

2012-02-06T06:28:00.000-08:00

::::::::

Tots els lectors de la nostra revista recordareu el Doctor Suarez Casañ, el famós higienista la lectura del qual va influenciar profundament a l'Esbudellador de la Ribera, un relat publicat als números 1, 2 i 3 de Les Males Herbes.

Home de poques idees però molt clares, una de les seves grans aportacions a la medicina decimonònica fou la convicció que les malalties no són més que la plasmació física d'una feblesa moral. Això el convertí en assot de llibertins, invertits i onanistes per la senzilla -i segons ell, higiènica- raó que aquestes desviacions de la norma feien emmalaltir les persones.

Si a tot això hi afegim el fet que l'home era un consumat expert de l'art del fulletó i d'allò tan reprovable com és recrear-se en el morbo fent veure que se'l critica, considerem que el Dr Suárez Casañ és un personatge molt nostrat i mereixedor de l'interès dels especialistes (literaris i psiquiàtrics).

Als lectors de bona fe els semblarà un personatge de ficció, però s'equivoquen: Suárez Casañ fou tan real com els exhabruptes homòfobs que, encara avui, profereixen certs líders polítics i religiosos d'aquest país. Per provar la seva existència (la de Casañ, la dels altres la comprovem a diari), aquí us presentem la portada d'un dels seus famosos manuals.

X (Roger Corman, 1963)

2012-02-05T04:11:00.000-08:00

El doctor James Xavier és un prestigiós cirurgià que descobreix una droga que, aplicada als ulls com si es tractés d'un coliri, permet veure a través de les coses. La seva intenció és emprar-la per a la diagnosi de malaties amb més precisió, però l'establishment de seguida li gira l'esquena i a Xavier no li queda més remei que convertir-se en un mad-doctor. D'ençà d'aquest moment comença a experimentar amb ell mateix la droga i, com sempre, malgrat que al principi tot va bé poc a poc les coses s'aniran torçant fins culminar en un final esgarrifós.

Aquest argument -que a l'Espanya dels 70's hagués donat peu sens dubte a una pel·li del "destape"- en el film de Corman esdevé una apassionant reflexió sobre els múltiples vels de la realitat i la presència d'un més enllà esfereïdor. Hi ha qui, a més a més, hi ha volgut veure una velada al·lusió a la ingesta d'LSD: l'estètica seixantera i els nombrosos còctels plens de jovenetes dansaires als que el doctor es veu obligat a assistir reforcen aquesta hipòtesi.

BIOGRAFIES AUTORITZADES (XVII)

2012-02-03T03:39:00.000-08:00

Víctor Nubla

Víctor Nubla és indígena de Gràcia i viu al barri gitano de la Vila des de fa 31 anys. Mostra un desinterès absolut per la cultura del brunch. Va començar a dibuixar abans de caminar i el descobriment que lletres i paraules són dibuixos que expliquen coses el portà més tard a l'escriptura. Va estudiar disseny amb el programa d'estudis de la Bauhaus i això li va servir per aplicar els principis racionalistes a la pràctica musical. Va co-fundar Macromassa, el grup més estrany que hagi aconseguit sobreviure 35 anys. Moments heroics: hi ha un còctel del llibre de Boadas que porta el seu nom i un cop va entrar a l'espai del tigre del Zoo de Barcelona per colocar-hi una placa metàl·lica amb el poema The Tiger de William Blake. Col·lecciona peces de puzzle trobades al carrer i ha publicat discos, llibres i targetes de visita. És columnista del diari L'Independent de Gràcia i col·labora amb la revista Les Males Herbes.

http://www.hronir.org

CRÒNICA DE LES MALES HERBES a L'O.R.I.N.A.L.

2012-02-02T01:36:00.000-08:00

El passat dimecres 25 de gener serà recordat no pas pel mediocre partit de futbol que es va jugar en un racó perifèric d'aquesta ciutat, sinó per la bestiesa de presentació consumada pels nostres col·labors i amics Max Besora, Jordi Nopca i Roger Pelaies.

Max Besora

Després d'una introducció breu i prosaica de mans dels editors Ramon Mas i Pere Grament (aquest ni tan sols va parlar), on es va insistir sobretot en que el respectable comprés tantes revistes com li fos possible, Besora, Nopca i Pelaies pujaren a l'escenari i escalfaren la vetllada de la millor manera. Els dos primers llegint textos propis d'orientació marciano-esotèrica, el darrer contactant amb tots els dàimons que va poder perquè responguessin les preguntes que el públic li feia.

Jordi Nopca

I la cosa va funcionar: l'erudita audiència de l'O.R.I.N.A.L, força més sofisticada del que estem habituats a trobar-nos, va interessar-se per Les Males Herbes.

I va comprar la revista, aplaudir les lectures i, el que és més important, va acabar corejant de la mà de Pelaies temes tan transcendentals per comprendre la societat líquida postmoderna com són Llepem-li la polla a un vell o En Joni, en Toni i en Roni mengen polles de poni.

Roger Pelaies

L'INVENCIBLE (Stanislaw Lem, 1964)

2012-02-01T09:45:00.000-08:00

El creuer espacial Invencible arriba al planeta Regis III amb la missió d'esbrinar què li ha passat a l'expedició Cóndor, que ha deixat de donar senyals de vida. Un cop allà, els tripulants s'hi troben un planeta desèrtic i deshabitat, on només perviuen les runes d'una estranya ciutat metàl·lica i un misteriós núvol negre que sembla actuar de manera conscient.

L'Invencible és una novel·la seriosa, lluny d'altres incursions humorístiques en el gènere de Lem. En ella se'ns donen multitud de detalls científics i tècnics, possiblement amb la intenció de dotar de més verisme l'exploració planetària, així com s'assisteix a les nombroses discussions i especulacions dels científics d'a bord (cibernetistes, planetistes, físics, biòlegs, i un llarg i estrafolari etcètera). El to general és erudit, però llevat d'en un parell d'ocasions, arriba a fer-se pesat i alenteix innecessàriament la trama. D'altra banda les escenes d'acció, com qui diu, són massa extenses i acaben cansant (la descripció d'una explosió nuclear de més de quatre pàgines esgota a qualsevol!).

Per aquests motius, jo qualificaria L'Invencible d'obra menor de l'autor, molt per sota de meravelles com Solaris (1961) o del cicle humorístic d'Ichon Tychy. Té un cert interès, i el plantejament és intel·ligent i original, però pel que fa a les formes...

LA ESCUELA MODERNA is dead

2012-01-31T04:10:00.000-08:00

Amics, La Escuela Moderna, el fantàstic fanzine editat pels germans Amat (Uri & Kiko), ha passat a millor vida. Després de 8 anys delectant-nos amb articles memorables sobre música, literatura i política (en definitiva: contracultura de paladar fi), els amics de l'escola moderna s'acomiaden amb un número final d'anar-hi fort. Però no patiu, perquè al seu Blog seguiran penjats tots els zines en pdf per aquells que vulguin completar la col·lecció o descobrir-lo per primer cop. I és que en set números (comença al zero), els germans Amat i els seus col·laboradors ens han delectat amb infinitat d'articles -o més ben dit himnes- a favor de Kurt Vonnegut, Grant Morrisson, els situacionistes, Flann O'Brien, l'alcohol entre amics, Jim Dodge, el coleccionisme de discos, el terrorisme hippi dels seixantes i tantes altres coses que ens fan venir ganes de cridar ¡visca!. I en contra de tota la merda haguda i per haver.
A part, el blog conté centenars d'articles breus i entrevistes a herois de la contracultura local que no apareixen a la versió en paper.

La increïble portada del número final de La Escuela Moderna

Des de Les Males Herbes lamentem molt aquesta desaparició. No només pel gust amb que descobríem el contingut de cada número nou, ni per la infinitat de grups i llibres que han entrat a les nostres vides a través de La Escuela Moderna, sinó perquè de no ser per ells això nostre ni tan sols existiria. És un fet, amics, els dos responsables de Les Males Herbes ens vam conèixer en una festa de presentació de La Escuela Moderna, concretament del número 5, aparegut l'abril del 2009, on tocaven, entre d'altres, els Biscuit. En Roger Pelaez, que havia col·laborat en tots els nostres fanzines anteriors, així com amb La Escuela Moderna, ens va presentar amb una frase semblant a "ei! a tots dos us molen les merdes aquestes de marcianus i platillus voladors atacant montserrat i les conspiracions de robots gegants amb polles bicèfales que disparen raigs làsers, hauríeu de fer alguna cosa junts on surti en Montilla fincant-se catalunya en miniatura pel cul... etc" típica presentació formal pròpia de l'amic Pelàies. Els tres estàvem rotundament ebris, però per una vegada a la vida tot el que vam planificar entre exabruptes alcohòlics va ser dut a la realitat, la veritat és que encara no ens en sabem avenir.

el cartell de la festa en qüestió

Des d'aquí el nostre condol per la mort d'aquest fanzine meravellós, però com deia un bon amic que ja no hi és: no hi ha mort més digne que la mort triada.

Us adjuntem el pdf. de l'últim número, el trobareu aquí.

Tota la resta aquí:

http://laescuelamoderna.blogspot.com/

Ramon Mas

GORE DE PLASTILINA!!!!!!!!!

2012-01-30T02:34:00.000-08:00

No tothom és capaç d'ajuntar les seves dues grans passions per fer-ne una de sola, i encara menys si tenen tan poc a veure com el cinema de terror i la plastilina!!!!!! Lee Hardcastle ho ha aconseguit.

Entre les seves peces trobareu versions de seixanta segons que resumeixen a la perfecció alguns clàssics del gènere, calcant algunes d'aquelles escenes que tots tenim gravades a la retina. També és l'autor del divertidíssim curtmetratge ultragore A Zombie Claymation o, el que ens ha deixat absolutament bocabadats, la versió Pingu del clàssic de John Carpenter La Cosa.

Això va de gore i caps que exploten, de sang gelatinosa i morts espectaculars, però és innegable que darrera d'aquestes gamberrades tant divertides hi ha un talent descomunal.

A la seva web trobareu més informació.

Una de zombies ultragore:

La versió Pingu de La Cosa

Evil Dead en 60 segons:

L'exorcista en 60 segons

La matança de Texas en 60 segons

Ramon Mas

ARS COMBINATORIA

2012-01-27T11:12:00.000-08:00

Resulta curiós com, de vegades, quan parlem del gènere de terror, basten unes poques idees ben trenades (manicomi, edificis abandonats, cadàvers) per articular una bona història. No calen grans artificis: amb els ingredients de sempre, ben combinats, és possible fer venir un calfred a qualsevol.

La veneciana illa de Poveglia n'és un bon exemple. Poc més que un illot i actualment deshabitada, en el passat fou escenari d'episodis en extrem macabres, entre els que es poden destacar el seu aprofitament com a fossa comuna de víctimes de la pesta negra o com a psiquiàtric de pràctiques inhumanes.

manicomi abandonat

el moll de l'illot

No és d'estranyar que aquest racó del Mediterrani hagi desfermat la imaginació de molta gent. En aquesta interessant entrada del bloc Tejiendo el mundo es recopilen moltes de les llegendes que envolten la illa, i se'ls dóna forma quasi de relat de fantasmes. No us esteu de fer-hi un cop d'ull...

Diu que les vinyes creixen damunt els ossos dels difunts per la pesta bubònica

A PORTA TANCADA (Jean-Paul Sartre, 1944)

2012-01-26T02:37:00.000-08:00

A porta tancada forma part del s’ha anomenat teatre de l’absurd, una corrent que des de Les Males Herbes sempre hem reivindicat com un dels plantejaments més interessants que ha aportat el segle XX pel que fa a literatura fonamentada en la imaginació. En aquesta peça -clau per entendre el pensament de Sartre- tres personatges es troben en una habitació tancada, no saben perquè hi són ni tenen cap possibilitat de sortir-ne. Així doncs, com en si es tractés d’un capítol de La dimensió desconeguda, els tres personatges intentaran conviure amb una situació que no comprenen, plantejant-se la possibilitat d’haver mort, i repassant els actes més vils que han comès al llarg de les seves vides per justificar que estiguin tancats en aquella habitació que, de ben segur, no és el cel.

Estar tancats indefinidament, sense gana, ni son, ni noció del temps, podria ser la condemna ideada pel gran Mefistòfeles; però a mida que l’obra avança i els personatges es van coneixent els uns als altres, descobreixen que es menyspreen profundament. Les ganes de fugir augmenten, però ja no es tracta d'escapar-se de la reclusió sinó de la companyia; tanmateix això és impossible, i la seva relació emmalalteix fins al punt que la presència dels altres esdevé molt més irritant que el fet d’estar allà tancats.

No us he xafat la trama, perquè es tracta d’una obra estàtica, on les perles –a part del diamant que suposa el plantejament– es deixen caure en els diàlegs. No hi ha zombies a l’altre cantó de la porta, ni un virus maligne que s’escampa, en aquesta ocasió l'enemic del qual volem fugir és a dins, i s’assembla terriblement a nosaltres mateixos.

Una obra mestra, sens dubte. Un d’aquells llibres tan grans que després de llegir-los no saps on agafar-te.

Ramon Mas

FESTA de LES MALES HERBES a Barcelona!!!!!!!

2012-01-18T01:20:00.000-08:00

Finalment ens veurem les cares!

El pròxim dimecres 25 de Gener, a partir de les 20:30, celebrarem l'aparició del cinquè número de Les Males Herbes... i esperem fer-ho amb tots vosaltres!

Serà una vetllada fantàstica a la manera en què els nostres avis feien servir aquesta paraula. Buidarem cerveses, dissimularem ventositats i, perquè ningú es pensi que es tracta d'una emboscada per fer-vos comprar revistes, us enlluernarem amb un petit cabaret inexplicable a mode de reverberacions sonores que les vostres ments podran -o no- omplir de significat. De primer, en Max Besora i en Jordi Nopca, col·laboradors de LMH, ens llegiran uns textos breus carregats de xispa i estil. I per acabar-ho d'adobar, en Roger Pelaies, micro-terrorista del món para-subnormal, ens delectarà amb una sessió de bibliomància, responent a qualsevol dubte sobre el futur dels assistents mitjançant les pàgines de diversos llibres de merda.

El lloc no podia ser altre que L'Horiginal (C/ Ferlandina 29, davant del MACBA).

SOM-HI

EL GOS UDOLÀ A LA MORT (Ferran Canyameres, 1958)

2012-01-16T10:37:00.000-08:00

Ferran Canyameres és un d'aquells escriptors catalans de posguerra dels que ningú es recorda. Això ens semblaria inexplicable si no fos perquè, com ell, n'hi ha dotzenes. Va escriure de tot: sàtira periodística, teatre, novel·letes populars amb pseudònim, obres biogràfiques sobre la guerra i l'exili, assaigs sobre art, i fins i tot, va traduir algunes novel·les de Simenon o Els Paradisos Artificials de Baudelaire. Tot plegat demostrant un talent fora del comú en un país tant esquifit (en tots els sentits) com el nostre.

El que volem reivindicar, però, és una de les seves escasses incursions en la literatura fantàstica. Redactada des de l'exili, El gos udolà a la mort és una novel·la molt breu, o més ben dit un relat llarg, que va guanyar el premi de narració Joan Santamaria l'any 1958. El text tracta d'un cas real ocorregut a Terrassa (localitat d'on Canyameres era fill), i en una primera versió duia com a títol El cas Batllori. Explica la història de l'Andreu Batllori, un noi amb poders sobrenaturals a qui el seu pare acompanya al Montseny per aprendre l'ofici de "sanador" de la mà d'un vell místic. Quan el noi torna al poble es considera a si mateix un enviat de déu, de manera que fa servir el seu do per ajudar als més necessitats. Obre una consulta a casa els seus pares i atén gratuïtament a tots els que ho necessitin, donant prioritat als que no tenen diners per pagar-se un metge convencional. Aviat la fama del noi s'estén per tota la província i els malalts fan cua al voltant de casa seva. Això, evidentment, no agrada gens als metges professionals, que s'alien per pressionar a l'ajuntament al·legant que el noi no té llicència per exercir.

El relat ve a ser això. En veritat, creure en els poders del jove "sanador" és una decisió de cadascun dels lectors, ja que Canyameres no perd el temps intentant demostrar o desmentir la naturalesa dels miracles, sinó que es limita a exposar els fets d'una manera emotiva i gairebé tràgica, per mesclar-los amb un fervor religiós que es mou entre la ironia més fina i la devoció més honesta.

Un llibret esplèndid sense cap mena de dubte, i una altra rara avis per la qual l'oficialisme predominant en la literatura catalana actual no tingut ni un mot.

Ramon Mas

ROBBIE I ELS OVNIS

2012-01-15T09:15:00.000-08:00

Robbie Williams i Jon Ronson a Nevada

Va haver-hi una època, no fa tants anys, que a les estrelles del pop els donava per abocar-se a una vida d'excessos: orgies amb homes, dones, efebus i cavalls; banyeres de whiskey, ampolles de cava, cocaïna, amfetamines i heroina, causes humanitàries estúpides i religions alternatives... qualsevol addicció era plausible (i fins i tot desitjable) en aquests herois populars.

Un dels últims exponents d'aquest tipus de personatge és, sens dubte, el cantant britànic Robbie Williams. Després d'uns inicis timorats amb els Take That, el 1997 inicià la seva carrera en solitari i es deixà anar definitivament. Sempre a cavall entre la clínica de desintoxicació i el gran estadi ple de fans de tretze anys, hi ha qui diu que Robbie ho ha provat tot i en repetides ocasions.

Però el que a mi m'interessa és el misteriós any sabàtic que va prendre's entre 2007 i 2008 per anar-se'n a un ranxo de Nevada (EEUU) a veure ovnis. Sembla ser que Robbie -que afirma haver vist ovnis en tres ocasions al llarg de la seva vida- és un gran afeccionat al fenomen dels plats voladors, i necessitava dedicar-s'hi per investigar-lo a fons.

Durant aquest temps, la pop-star va deixar-se barba de místic i va envoltar-se d'especialistes com els que podeu veure a les fotos, però malauradament no tinc constància que fes cap avenç significatiu en matèria d'ufologia.

Nick Pope & Robbie Williams

PSYCHOMANIA (Don Sharp, 1973)

2012-01-13T00:09:00.000-08:00

Algú va dir una vegada que les pel·lícules de terror angleses fan més por que les de la resta del món, ni que sigui per l'aire cutrot i ranci que desprenen quasi totes. Psychomania n'és un bon exemple.

És un film de sèrie B dirigit per Don Sharp (1921-2011), veterà director de la Hammer, centrat en les aventures d'una banda de moteros que es reuneix en un cercle megalític pagà. L'argument gira al voltant del líder de la colla, fill d'una mèdium espiritista, que es suicida per tornar poc després a la vida gràcies a un pacte amb un nigromant. Quan veu que la cosa funciona, de seguida convenç a la resta de la banda perquè també es matin i s'uneixin a ell.

Psychomania és una raresa molt entretinguda, més fantàstica que terrorífica, amb una banda sonora progressiva de primera i grans dosis d'humor negre. No us n'espereu una de zombies, perquè no ho és; seria millor definir-la com la primera película de motores ocultistes de la història!

Feu clic aquí per descarregar-vos-la! (sense subtítols)

THE EXEGESIS OF PHILIP K. DICK

2012-01-11T09:58:00.000-08:00

Amics Philipdickians, ja la tenim aquí!!!!

Després de gairebé trenta anys intentant ordenar i donar una forma definitiva als textos que Dick va escriure entre 1974 i 1982 a mode de diari personal, finalment, a l'octubre del passat 2011 va veure la llum el primer volum de l'Exegessis. L'aparició del segon i definitiu volum està prevista per aquest 2012.

Com molts ja sabreu, Dick es va passar els darrers anys de la seva vida tancat a casa, abusant de les amfetamines -cosa que havia fet sempre- i intentant esgrimir la veritat que s'amagava darrera l'epifania que va tenir el 20 de febrer de 1974, després que li extraguessin el queixal del seny. La llegenda diu que va deixar milers de "quartilles" escampades sense cap ni peus per diversos armaris, una muntanya de textos suposadament incomprensibles que gràcies a la feina de Pam Jackson i -al lloro!- Jonathan Lethem, ha adquirit l'estatut de llibre.

Una part del material que forma aquesta Exegesis, el mateix Dick l'havia aprofitat per la novel·la VALIS (a.k.a. SIANVIVI) una de les seves obres més autobiogràfiques i alhora més desquiciades. L'Exegesis, com el seu nom indica, pretén ser una revisió la bíblia. De fet és d'un compendi de les idees teològico-paranoiques de Dick, profundament influenciades pel gnosticisme i les amfetamines. Aquí postula, entre altres idees enrampades, una de les seves darreres obsessions: el convenciment de que l'Imperi Romà mai no va caure i que la història es va aturar el segle I d.c.

De moment només s'ha publicat en anglès, però no dubto que l'editorial Minotauro estarà encantada d'editar-ne l'edició en castellà.

Ramon Mas

LA DÉCIMA VÍCTIMA (Robert Sheckley, 1966)

2012-01-09T23:37:00.000-08:00

En un futur proper la humanitat haurà trobat una manera d’evitar les guerres. No us penseu pas que això consisteixi en eliminar els nostres impulsos agressius, sinó en convertir-los en espectacle. En aquest món els homes i les dones que tinguin ganes de matar, podran apuntar-se a una competició anomenada La Caça, on cadascú haurà de fer ara de víctima ara de caçador, fins a deu vegades alternativament, i, si aconsegueix sobreviure, se l’omplirà d’honors socials. Convertint la violència en espectacle tothom hi surt guanyant: els canals de televisió, els fabricants d’armes, els psicòpates sense carisma, i fins i tot els ciutadans no agressius, ja que es deslliuren de la possibilitat de veure’s atrapats en una guerra a la qual no volen participar.

Aquesta novel·la és una versió llarga d'un relat del mateix autor anomenat La setena víctima. Sheckley va decidir convertir-lo en novel·la després que Elio Petri en fes una exitosa adaptació cinematogràfica protagonitzada per Marcello Mastroianni. A la novel·la, Sheckley se’n fot sense manies de l’explotació comercial dels instints humans, anticipant-se extraordinàriament a l’aparició dels reality shows. Tot i així, la seva crítica més despiatada és contra el matrimoni.
Des de bon començament La décima víctima ens enganxa amb els mecanismes propis del gènere policíac, però més endavant ens desconcerta amb les fugides d’estudi pròpies d’un borratxo explicant una anècdota a la barra d’un bar. La novel·la es llegeix sola, i el final és –a més d’inversemblant– de traca i mocador.

Robert Sheckley va ser un dels millors escriptors satírics dels anys seixanta. Conegut sobretot per Els viatges de Joenes, i admirat pel venerable Yasutaka Tsutsui, aquest gamberro irredimible va portar la ciència ficció al camp de la rialla maliciosa, passant per la picota les ensenyances dels grans clàssics de la sàtira fantàstica fins a convertir-los en novel·les pulp, trepidants i delirants a parts iguales, i sempre carregades de mala llet i crítica social.

Ramon Mas

EL PEIX NICOLAU

2012-01-09T01:07:00.000-08:00

El peix Nicolau és una llegenda de mariners originària de Mallorca i que forma part del bestiari mitològic d'aquest cantó del mediterrani. És la historia d'un nen a qui, en circumstàncies estranyes, mig cos se li convertir en peix -el que, a disney, en dirien un sirènid. Després de viure una temporada en una banyera que els seus pares li havien habilitat, el van portar al mar, on va viure fins que morí empassat per un remolí xuclador. Segons la llegenda recollida per Antoni M. Alcover, d'ençà de la seva mort que "al mes de març es deixa veure i saluda als viatgers dels vaixells, i que fins i tot quan la mar està encalmada surt a explicar les llegendes i els secrets marins que ha recopilat durant tants i tants anys.

Altres mariners en canvi, temen trobar-se amb el peix Nicolau, i és que segons diuen si et mira amb els seus ulls vermells (deguts a la salabror del mar) se’t poden tornar els cabells blancs. Hi ha mariners que diuen que té la propietat de convocar grans tempestes que poden fer perillar els seus vaixells i han de tornar a port sense haver pogut pescar res de res."

L'home de la fotografia es diu Nicolau Peix II, es rumoreja que el seu pare, Nicolau Peix I, era de Manacor. Tot són suposicions, però és possible que estiguem davant d'un descendent directe de la bèstia llegendària.

R.Mas

L'ABOMINABLE DR PHIBES

2012-01-08T04:05:00.000-08:00

Dr Phibes and the House of Wax Equation foren una banda neo-psiquedèlica britànica de la primera meitat dels noranta. Com molts conjunts d'aquella època, tenen una sonoritat que recorda el grunge, i tingueren certa repercussió a les llistes d'èxits indies britànics. Això els portà a gravar unes Peel Sessions el 1993 i a tocar al festival de Glastonbury el 1992.

Als seguidors més veterans d'aquest bloc el nom de la banda els portarà bons records: efectivament, prenen el nom del protagonista de les dues pel·lícules de Vincent Price: L'abominable Dr Phibes (1971) i Dr Phibes Rises Again! (1972). Però per si aquest motiu no fos suficient per incloure aquest grup dins la categoria de "música de terror", puc fer esment del tràgic motiu pel qual es van dissoldre: el 1997 el cantant i guitarrista fou empresonat per assassinar la seva mare.

CRÒNICA de la FESTA de LES MALES HERBES

2012-01-07T03:16:00.000-08:00

Passat el cap d'any i encadenades les ressaques nadalenques de rigor, ja podem parlar-vos de com va anar la presentació del cinquè número de Les males Herbes a la Jazz Cava de Vic.

Va ser una jornada distesa i estrambòtica que va començar amb l'actuació de Roger Pelaies, el dibuixant i agitador mental que s'ha encarregat d'il·lustrar el cinquè número de la revista. En Roger ens va delectar amb una sessió de Bibliomància delirant, contestant les preguntes del públic sobre l'esdevenidor i les realitats intangibles a través d'escrutar les pàgines de llibres tan reveladors com: Els evangelis segons l'espiritisme, 500 xistes catalans o La societat de l'espectacle. La sessió va acabar amb uns moments crucials per la història de la humanitat, quan Roger ens va esclarir l'assumpte que tots els catalans ens preguntem aterrits abans d'anar a dormir, o sigui: si l'anticrist es personificarà en forma de Pilar Rahola o de Pilarín Bayés.

Després del Txou de l'amic Roger vam projectar Pontypool, la tremenda pel·lícula del director canadenc Bruce McDonald, una pel·lícula d'infectats 100% burroughsiana, on el virus es transmet a través del llenguatge. Un joia amb un guió intel·ligent i capaç de fer venir calfreds amb l'ús exclusiu de les paraules i les interferències sonores.

Pels que no vau poder venir, aquí va un enllaç per descarregar-vos-la.

Finalment, el editors vam estar punxant i lluint camises de flors, mentre, de fons, es projectava en loop la infrahumana i entranyable ROBOT MONSTER.

Aquí sota teniu l'article que va publicar el diari el 9Nou sobre la vetllada

Per cert, des d'avui mateix, la gent de la plana de vic podeu aconseguir les vostres còpies de LES MALES HERBES directament a la Jazz Cava (Rambla Moncada 5).

SOCIETY (BRYAN YUZNA 1989)

2012-01-06T01:22:00.000-08:00

Parlar de Bryan Yuzna és fer-ho d'un director, guionista i productor de cinema amb una carrera plena d'altibaixos. És responsable d'algunes de les pel·lícules de terror de baix pressupost més memorables de les darreres dècades, com ara Re-Animator (1985), El dentista (1996) o l'ambiciosa empresa Fantastic Factory, però també de despropòsits sense cap ni peus que val més no citar.

En la línea dels seus millors treballs -potser el millor-, està la seva primera pel·lícula com a director: Society. En ella se'ns expliquen les vivències d'un adolescent de casa bona de Beverly Hills que viu amb la sospita que hi ha alguna cosa al seu voltant que no quadra. El psicòleg li diu que no passa res, que aquests pensaments paranoics són habituals en joves de la seva edat, però ell segueix sense veure-ho clar, fins el punt de plantejar-se que potser és adoptat.

Society és molt divertida, amb una certa càrrega de crítica social (o, més ben dit, paròdia social), aguanta el ritme durant els noranta minuts sense decaure i té un final apoteòsic. És cert, és una pel·lícula de baix pressupost, però en cap moment acusa les debilitats d'aquest format.

I aquí ve el regal de reis de les Males Herbes, cortesia d'Stephen Dedalus. Fent clic en els següents enllaços us la podeu descarregar per disfrutar-la: primera part, segona part, tercera part.

THE WICKER MAN (Robin Hardy, 1973)

2012-01-04T01:31:00.000-08:00

Vet-ho aquí un pel·liculot! Clàssic del terror setanter, film de culte per excel·lència, ha suportat un remake protagonitzat per Nicholas Cage i tot!

La trama gira al voltant d'un sergent escocès que rep una carta avisant-lo que a la remota illa de Summerisle hi ha desaparegut una nena. Quan hi arriba, sol i amb el seu hidroavió, es troba amb que els locals diuen no saber-ne res, de la nena. A més, a l'illa s'hi practica una mena de ritu pagà de culte solar, molt ric en signes fàl·lics i en llibertats sexuals, i això treu de polleguera el policia, que té la desgràcia de ser un beat catòlic en l'indret menys indicat. Obviament, els indígenes amaguen un terrible secret, que es revela al final de la pel·lícula amb una escena memorable.

The Wicker Man és, a més d'una bona història de misteri i conspiracions, un film transgressor i molt bell. No cal oblidar tampoc el paper que hi juga la banda sonora de folk escocès, així com el fet que el gran Christopher Lee acceptés sortir a la pel·lícula "per amor a l'art", és a dir, sense cobrar ni una lliura.

No us la perdeu clicant en aquest enllaç.

SALT EN EL TEMPS (Kurt Vonnegut 1997)

2012-01-03T01:22:00.000-08:00

Vaig a fer-me un petit regal de reis. Parlaré de Kurt Vonnegut. És el meu escriptor preferit. Un home que em cau tant bé que en més d’una ocasió hi he fet cerveses en somnis –un cop fins i tot vam menjar unes gambes.

D’ençà de la seva mort, l’editorial sexto piso s’ha dedicat a publicar relats inèdits que l’autor tenia tancats en un calaix des dels 50’s, i que mai no va voler rescatar. Són de jove aprenent, i tenen poc o gens l’estil del mestre. Em fa por que la gent el descobreixi a través d’aquestes llibres de relats i no arribi mai a atorgar-li el respecte que es mereix, per això –i perquè em ve molt de gust– he decidit ressenyar i reivindicar algunes de les seves novel·les.

Avui toca Salt en el temps. Quan la va publicar, l’any 1997, va decidir que seria la seva darrera obra de ficció, i així va ser.
L’argument és exquisit. L’any 2001 l’univers deixa d’expandir-se i comença a contraure’s, això fa que el món retrocedeixi deu anys en el temps. Deu anys que els habitants del planeta hauran de tornar a viure sense poder canviar res del que havien fet, o sigui, que tan sols s’observaran a si mateixos des de dins revivint tota una dècada. Tornaran a viure els moments bons i dolents sense poder intervenir-hi, atrapats dins la pròpia vida sense tenir-hi res a pelar.

Deu anys amb el pilot automàtic posat que faran que la gent es relaxi i deixi d’exercir la força de voluntat. La vida es converteix en un simple deixar fer. Però passat aquest lapse de temps, quan s’arriba de nou al present, a l’instant precís en que el temps havia saltat enrera, la humanitat sencera ha d’agafar el volant per tornar a controlar les seves pròpies accions. El problema és que està tant acostumada a viure sense haver de fer res, que el món es col·lapsa en una mena d’hecatombe absurda. Accidents de cotxe, gent caient per les escales, fàbriques que exploten, etc...

Enmig d’aquest desgavell ja sabeu el que hi ha: cinisme, crítica despiatada al capitalisme, a la televisió, al racisme i al comportament humà en general, tot plegat relatat amb frescura i molt sentit de l’humor.

Per tots aquells que ja sou lectors habituals –millor dir-ne amics– de Kurt Vonnegut, afegir que Kilgore Trout torna a tenir el protagonisme que es mereix, amb un paper emotiu digne de l’última novel·la del seu creador -mai no he tingut clar qui és l’alter ego de qui- i que, a més, hi apareix Hitler jugant al Bingo.

Ramon Mas

CONTES CRUELS (VILLIERS DE L'ISLE-ADAM, 1883)

2012-01-02T01:00:00.000-08:00

En aquest recull de contes d'Isle-Adam editat per Alianza Editorial ens trobem amb un mostrari del millor repertori de l'escriptor francès. Alguns dels trets definidors de la seva prosa hi són presents: la preeminència d'allò que és oníric i fantàstic per sobre del materialisme burgès, el sarcasme, o el gust per les formes aristocràtiques en decadència.

S'ha parlat molt sobre els paral·lelismes entre la vida d'Isle-Adam (últim descendent d'un llinatge d'aristòcrates bretons arruïnats) i la seva obra, fins el punt que es diu que en la seva vellesa l'home confonia ambdues deliberadament.

Pel meu gust, en aquesta antologia hi ha alguns relats massa carregats d'artificiositat cortesana, d'una poesia en excés barroca, però també n'hi ha de més directes i punyents.

Per exemple Intersigne, una deliciosa història de terror fantàstic que juga amb la idea dels somnis premonitoris, o El convidat de les últimes festes, on assistim a la dissoluta vetllada d'uns joves aristòcrates parisins interrompuda per l'aparició d'un botxí sàdic i escapat d'un psiquiàtric. També em semblen interessants Impaciència de la multitud i Duke of Portland, dos relats basats en fets històrics reals però retorçants fins el punt de fer venir esgarrifances.

arriba JUAN DE LOS MUERTOS

2011-12-31T03:54:00.000-08:00

La sensació cubana de zombis disidents arriba a les nostres pantalles! Juan de los Muertos va ser molt ben rebuda al passat festival de Sitges i ja tenim ganes de veure-la al cinema.

El tràiler pinta de collons!

A Madrid, per l'estrena, han organitzat un bon sarau.

Si correu per allà aquestes festes no us ho perdeu!

Con motivo del estreno en España de la película 'Juan de los Muertos', organizamos una Zombiewalk por las calles de Madrid que culminará con el preestreno de la película en el Cine Palafox.

Únete a nosotros y ¡Zombificate!

Miércoles 4 de enero

14h-20h: Sesión de Maquillaje
Centro Pasquale Caprile, Plaza de Santa Bárbara 3

20:30h: Inicio de la Zombie Walk
Salida desde la Plaza de Santa Bárbara hacia los cines Palafox, en callle Luchana.

22:00 Preestreno exclusivo de Juan de los Muertos, en el cine Palafox con la presencia de los actores y director de la película.

Visita la página de Avalon y averigua como ganar entradas para ver Juan de los Muertos en su preestreno exclusivo. http://www.facebook.com/Avaloncine?sk=wall

Organiza,
Avalon Producciones
A.C. Spooky Entertainment
Colabora,
Fnac
Gotic Maquillaje
La Zanfoña Producciones
Rara Avis Store
Ugamuri FX
Paco Ferrari Fotografía

EL NADAL DEL IONQUI

2011-12-29T02:33:00.000-08:00

Ens agradi o no, són festes. A més, si les profecies es compleixen i el món s'acaba quan toca, aquestes seràn les últimes festes de nadal de la història. Així doncs, aquí va un altre regal: una joia anomenada The Junky's Christmas, la versió animada d'un conte de nadal escrit per William S. Burroughs (inclòs al llibre Interzona). El curtmetratge el va produir ni més ni menys que Francis Ford Coppola, i qui hi posa la veu és el mateix Burroughs.

Com no pot ser d'altra manera, el protagonista és un heroinòman que deambula per Nova York buscant un camell que li proporcioni una dosi per injectar-se el dia de nadal. Us preguntareu què té aquesta historia per ser inclosa en un bloc sobre literatura fantàstica, doncs arribeu fins al final del curt i ho sabreu.

Part1

Part 2

R.M.

EN UN MÓN MÉS HERBÓS

2011-12-28T00:12:00.000-08:00

Ha estat la tragèdia d'aquest Nadal: un home disfressat de Pare Noel ha matat sis persones i després s'ha suicidat. Això ha passat a Texas, l'estat americà preferit dels assassins en sèrie i dels energúmens amb llicència d'armes en general. A Regió 7 ens donaven aquests detalls:

Segons la policia, les víctimes van ser trobades en un apartament, entre caixes de regal obertes i al voltant d'un arbre de Nadal.

ZOLOÉ Y SUS DOS ACÓLITAS (atribuït Marquès de Sade, 1800)

2011-12-26T23:31:00.000-08:00

Aquest és un pamflet anònim -però atribuït per tothom a Sade-, publicat el 1800. La intenció és clara: parodiar i ridiculitzar les persones de Bonaparte (en el relat "Baró d'Orsec) i Josefina (Zoloé). Per fer-ho, es descriuen les gestes amoroses de Zoloé i el procés que condueix al matrimoni de conveniència entre els dos.

És un pamflet lleuger, divertit i relativament interessant per qui tingui curiositat per saber com funcionaven els cercles cortesans de la França de l'època. Més enllà d'aquí, comparada amb Justine (1788) o amb Els 120 dies de Sodoma (1785), Zoloé és poc més que una obra menor de Sade.

Malgrat això, a les acaballes del relat Sade ens obsequia amb una deliciosa escena que ben bé podria encabir-se en qualsevol novel·la anglesa de gènere gòtic: succeeix que Volsange, amiga de Zoloé, ofèn el seu amant, el milord anglès Forbess, desqualificant les novel·les gòtiques escrites al seu país. Aquest, enrabietat, decideix venjar-se de Volsange recloent-la en un calabós i fent-la creure que és morta i envoltada de fantasmes. La cortesana s'ho creu, i durant un paràgraf assistim a una insòlita escena de terror atmosféric en un text de Sade.

THE CUBE (Jim Henson, 1969)

2011-12-26T11:15:00.000-08:00

Us hi heu fixat bé en això que posa al costat de The Cube? doncs sí, Jim Henson 1969! Aquesta no és la famosa CUBE de Vincenzo Natali que tothom coneix admira, sinó que n'és el precedent directe, l'inspiració, per dir-ho sense subterfugis. Aquest telefilm escrit, dirigit i produit pel grandiós Jim Henson, també tracta d'un home que sense saber com ni perquè, es troba tancat dins un cub. Tanmateix, el que succeeix a l'interior de la figura geomètrica en qüestió és força diferent del que havíem vist en aquella pel·lícula dels 90's.

Aquí l'enclaustrat va rebent visitants que fan intervencions absurdes o irritants i tornen a marxar. Les portes dels altres apareixen i desapareixen amb tota naturalitat entre les quadrícules del cub, sense que el protagonista trobi la seva pròpia sortida. El migmetratge (dura poc menys d'una hora) és trepidant, gairebé diria histèric, i el presoner es veu constantment immers en situacions que no comprèn i que, directament, semblen pensades per fer-lo embogir. Un joc a mig camí entre El Angel Exterminador de Buñuel i El sentit de la vida dels Monthy Phyton, on la bestièsa hilarant es combina a la perfecció amb la broma existencialista.

En definitiva: un programa de televisió experimental. Sé que aquest concepte avui en dia resulta impensable, però no oblidem que això va ser emès en una època en la qual portar el llenguatge audiovisual a un terreny formalment innovador estava a l'ordre del dia, i fins i tot Televisió espanyola s'hi va veure en cor amb aquella mítica La Cabina que ens recorda molt al film que avui tenim entre mans.

Entre els personatges histriònics que penetren a dins del cub i alteren al torturat protagonista, hi podem trobar des d'un encarregat de manteniment a un grup de folk psicodèlic, una decoradora d'interiors, els assistents a una festa de l'alta societat, un parell de militars amb accent alemany o un gerent d'hotel; a part d'una infinitat més.

Si cliqueu la imatge d'aquí sota trobareu un link per descarregar-vos-la dirtectament des de Megaupload:

Ramon Mas

EL RETORN DELS VIDEOCLUBS

2011-12-23T08:35:00.000-08:00

Els més joves només coneixereu els videoclubs paquistanesos, russos i indis, espais exclusius per llogar films introbables de països fins fa no res exòtics. O aquells que són com petites sucursals dels cinemes Verdi, amb una selecció de pel·lícules impecable, i on demanar American Pie III és una blasfèmia encara pitjor que exigir-los la porno de Carmen de Mairena.

Va haver-hi una època en que a cada carrer hi havia un petit videoclub, i aquests funcionaven com màquines expenedores de somnis de 90 minuts, sense importar que aquests fossin elevats i edificants o miserables i embrutidors. Fruit d'aquesta nostàlgia per un temps que ja mai més tornarà, l'argentí Stephen Dedalus ha posat en funcionament aquest bloc.

En ell hi penja pel·lícules comentades que van dels anys 20 als 80, amb una especial predilecció pel gènere fantàstic i de terror, i una selecció digna del millor gourmet cinèfil. Us recomano que hi doneu un cop d'ull, i si els vostres pares no són a prop, aprofiteu de passada per passejar-vos també per la secció dedicada a la sèrie S i al soft-core...

MOSSÈN CINTO

2011-12-21T23:03:00.000-08:00

Una vegada Munné-Jordà va suggerir la hipòtesi que la primera obra de ciència-ficció escrita en català fos l'Atlàntida (1876) de Verdaguer. Cert o no -encara no ha estat desmentit, fins on jo sé-, la veritat és que la personalitat del nostre mossèn més universal desborda tots els qualificatius.

Jacint "Cinto" Verdaguer (1845-1902) fou un dels més grans poetes de les lletres catalanes i màxim exponent de la Renaixença. Però més enllà dels treballs de recerca de batxillerat de rigor en memòria de l'autor de Canigó i dels consabuts carrers dedicats al seu nom a cada poble de Catalunya, la biografia de Verdaguer té alguns punts d'allò més vistosos.

Segons afirma Ramon Mas, editor d'aquesta revista i oriünd de la plana de Vic com Verdaguer, en el poble natal del poeta encara se'l recorda com un sonat, protagonista d'una infància d'allò més "especial".

D'altres afeccionats al mossèn (o a les biografies d'éssers extravagants en general), citen sovint els nombrosos, il·lícits, intergeneracionals -i mai confirmats del tot- afers de faldilles del nostre home.

I per si això no fora prou, una darrera perla engalana l'historial de qui podria considerar-se el més lul·lià dels poetes catalans: la seva activitat exorcista, compilada fa poc en els Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions.

SESSIÓ DOBLE DE CINE PER CANALLA

2011-12-20T05:23:00.000-08:00

Sabem que molts dels lectors de la revista i seguidors del bloc teniu criatures, i també sabem que això no ha canviat els vostres gustos. Quan un ha estat tocat el virus del gènere l’edat deixa de tenir importància i, ben probablement, el dia que siguem avis seguirem mirant pel·lícules amb cyborgs, mutants i emmascarats brandant ganivets de carnisser.

Avui doncs, aprofitant que s’acosten les festes i que els que sou pares haureu de passar més hores del compte amb els vostres cadells, us regalem una sessió doble que us ajudarà a tenir-los entretinguts una bona estona i que, de passada, us ho farà passar bé a vosaltres:

Per començar la sessió tenim un dels treballs primerencs de Hazao Miyazaki com a animador. No n’era el director, ni tampoc el guionista, però l’empremta del gran geni que crearia joies com El viatge de Chihiro o El meu veí Totoro es nota al llarg de tota la pel·lícula. Hols, el príncipe del sol és una peli d’aventures en tota regla. Un nen que va pel món amb una destral lligada a un cordill, intentarà salvar el seu poble de l’amenaça d’un monstre malvat que es proposa destruir la humanitat. Malgrat un parell de passatges excessivament cursis, la pel·lícula entreté i emociona a petits i grans.

A continuació, i encara que sembli impossible, ve el plat fort: Cristal Oscuro, obra d’un altre gran mestre com és Jim Henson (Fragel Rock, Labyrinth…). Una faula sobre el bé i el mal protagonitzada per titelles. Els dos últims descendents d’una raça oblidada, separats pel destí, conviuen amb espècies oposades sense conèixer-se l’un a l’altre. Espècies, totes elles, que tenen com a meta trobar el cristall fosc per evitar la seva destrucció. Amb aires de llegenda i molta molta molta suggestió filosòfica, és una d’aquelles pelis que si es veuen de nen acompanyen per tota la vida.

Ja sabeu que heu de fer, cliqueu sobre les portades i descarregueu-les a través de megaupload.

Ramon Mas

GUATEQUE GALÀCTIC de LES MALES HERBES

2011-12-19T02:29:00.000-08:00

S'acosta el dia!!!!!

El pròxim 30 de desembre estarem a la Jazz Cava de Vic (Rbla. Moncada 5) celebrant l'aparició del cinquè número de Les Males Herbes. Serà una vetllada de germanor interplanetària i conspiracions entre destil·lats que començarà quan caigui el sol.

GRATISSS

19:00

Presentacio de la revista acompanyada d'una sessió de BIBLIOMÀNCIA a càrrec del Dr. Pelaies, que us llegirà el passat, el present, el futur i l'interior intestinal mirant a contrallum les pàgines de Les Males Herbes.

20:00

Passi del pel·liculot PONTY POOL, del director canadenc Bruce McDonald. Un joia de zombies Burroughsiana on la infecció es transmet a través de conceptes.
http://lesmalesherbes.blogspot.com/2010/06/pontypool-bruce-mcdonald-2008.html

23:00 - 3:00

Ballaruca i cops de maluc amb els dj's de Les Males Herbes

Punq, Surf, Garatx, rocan rol i música trobadoresca del planeta X.

PACO ALCÁZAR

2011-12-18T01:59:00.000-08:00

Paco Alcázar és un dels dibuixants de cómics més interessants de l'estat espanyol. La seva carrera va lligada a revistes com El Víbora o, més recentement, El Jueves, Mondosonoro o NSM, sense descuidar el seu projecte musical Humbert Humbert.

El seu humor negríssim ja té el seu què, però quan l'home es posa a fer costumisme és insuperable. I com a mostra, aquesta vinyeta seva de dalt!

Les Males Herbes per correu!!!!!!

2011-12-17T02:05:00.000-08:00

Si no teniu cap punt de venda de Les Males Herbes a prop de casa, des d'avui mateix podeu adquirir tots el números de la revista (excepte el primer que està exhaurit) per correu a través de la pàgina web de l'editorial El Tangram.

El Tangram és una editorial jove dedicada a publicar assaig en català, doneu un cop d'ull a la seva pàgina.

http://www.eltangram.com/

LA KRAKATITA, quan la pel·lícula fa justícia al llibre

2011-12-15T04:51:00.000-08:00

Karel Capek apareix a les enciclopèdies per haver inventat la paraula robot, però realment això no és més que una nota al peu d'una carrera literària impressionant. La Krakatita (Krakatit, 1923) és la seva novel·la de ciència ficció (especulació científica en diuen aquells a qui fa por dir les coses pel seu nom) més estranya, i alhora la més personal.

L'inestigador Prokop, protagonista del llibre, es passa la meitat de novel·la entre el deliri i la certesa. Ha descobert la krakatita, una substància explosiva amb una capacitat destructiva superior a tot l'existent. Quan el veiem per primer cop, la substància li ha petat als dits, i ell va a la deriva per Praga, prenent la realitat per al·lucinacions, cosa que, d'una manera o altra, farà al llarg de tota la novel·la. Com és habitual en les pre-distopies de Capek, Prokop ha creat quelcom que canviarà el món, però ho ha fet mig per casualitat. A mida que els homes poderosos de les principals potències el persegueixin per prendre-li la fórmula, anirà conscienciant-se de la importància del seu descobriment i de la necessitat de que caigui en bones mans.

Vist així tindríem l'argument d'una novel·la purament Wellsiana. Però Capek va molt més enllà, i el deliri inicial del científic Prokop s'enterayina en una sèrie d'enamoraments (fins a quatre!) que no treuen el nostre protagonista de l'al·lucinació, ja que la passió amorosa l'afecta amb la mateixa força pertorbadora que les explosions de Krakatita. Tot plegat pren un aire enrarit que es mou entre el conte de fades i el cinema expressionista alemany, per enfonsar-se directament en el surrealisme en uns darrers passatges tant evocadors que posen la pell de gallina.

En aquesta ocasió, excepcionalment, una novel·la d'innegable valor literari va ser portada al cinema amb bona mà. L'adaptació, a càrrec del director txec Otakat Vávra estrenada el 1947, manté l'aire desconcertant del llibre, a més d'omplir-lo amb unes imatges que no disten gaire de les que hauran passat pel cap del lector. El director i guionista és capaç de conservar els complicats canvis de ritme que fan del llibre una autèntica muntanya russa; a més de donar un plus a la trama afegint-hi un parell d'elements apareguts a El Meteorito, una novel·la de Capek recentment descoberta en castellà i que probablement sigui la seva obra mestra.

Una vegada més Capek ens fa reflexionar sobre la responsabilitat que comporta el progrés, una advertència que si s'hagués escoltat en el seu moment potser ens hauria estalviat aquest present desastrós.

Ramon Mas

LA LLEGENDA DE MARE SARAH (Otomo/Nagayasu, 1990-2004)

2011-12-13T00:43:00.000-08:00

En el futur la terra ha deixat de ser habitable. Els pocs éssers humans supervivents porten segles convivint en colònies espacials, esperant que la terra es recuperi de la devastació per poder tornar-s'hi a instal·lar. Aquesta humanitat a l’exili, però, s’ha dividit en dues faccions, els Epoque, partidaris d'estimular la regeneració del planeta mitjançant la tecnologia, i els Mother Earth, que prefereixen esperar que la terra es recuperi per si sola abans de repoblar-la. A poc a poc van tornant les primeres colònies, però enlloc d'unir-se per reconstruir el planeta, es veuen immersos en una horrible guerra civil.

Enmig d’aquest entorn post-postapocalíptic, Sarah, una mare que va ser separada dels fills durant el desembarcament d’una colònia, viatja de ciutat en ciutat a la recerca de la seva família. El drama de la guerra i el drama personal es fonen en un decorat de ciència ficció amb una consistència excepcional, on l'especulació política i la científica formen un sol camp de reflexió.

Sens dubte estem davant del millor que ha fet Katsuhiro Otomo després d’Akira. Una saga repartida en set volums de més de dues-centes pàgines cadascun, on les aventures i l'entreteniment conviuen amb la tragèdia més descarnada, sense que l'acció eclipsi la profunditat humana dels personatges ni viceversa. A més, la crítica social, que abunda al llarg de tot el còmic, escapa dels maniqueismes tant habituals en el manga per construir un futur sense herois ni bàndols guanyadors.

La leyenda de madre Sarah és una obra titànica; tant, que Takumi Nagayasu va trigar quinze anys a dibuixar-la. Però d’això també en té part de culpa Katsuhiro Otomo, ja que, immers en infinitat de projectes com estava després d’estrenar Akira, va deixar aquesta història mig abandonada durant un llarga temporada.

Ramon Mas

EL VERANO DEL PEQUEÑO SAN JOHN (John Crowley, 1979)

2011-12-12T00:26:00.000-08:00

De tots els llibres que he llegit, aquest és, segurament, el més difícil d'explicar. Me'l vaig comprar sense saber-ne res, esperonat per una cita on Thomas M. Disch el considerava una obra d'art. El vaig llegir d'una revolada, entre emocionat i desconcertat, però ara que em toca parlar-vos-en no sé ni per on començar.

La novel·la es situa en un món futur. Mil anys després de "la tempesta" que va destruir la societat industrial, els supervivents viuen en petites comunitats amb unes cultures molt lligades a la naturalesa, però terriblement allunyades del que som capaços de concebre. En una d'aquestes comunitats, anomenada Belaire Petita, on es practica una mena de comunicació basada en la franquesa absoluta, un nen, de nom Jonc que Parla, decideix emprendre un viatge per convertir-se en sant. Lògicament serà un viatge iniciàtic -tant pel protagonista com pel lector- que alhora ens ajudarà a conèixer el món desconcertant que ens envolta.

La manera de narrar és convencional, però res del que es narra ho és. Passat, futur i imaginació es mesclen en aquest passeig per una realitat situada entre la mística i el conte infantil. Qui ens explica la història és el propi Jonc que Parla, de manera que per entendre'l hem de tenir en compte la ingestió de drogues naturals que li alteren la percepció, així com la complexitat d'una cosmovisió que, malgrat vulgui semblar senzilla i franca, desperta una estranyesa considerable. Perquè us en feu una idea: les ruïnes de la nostra civilització són presents en tot el llibre, però s'hi refereixen com si es tractés d'un món creat per àngels, al qual atorguen dimensions mitològiques.

Arrghhh! tinc la sensació que no he dit res! és tant difícil explicar aquest llibre! És tant refotudament diferent de tot el que he llegit en ma vida! A moments us semblarà que és una merda d'aquestes de creixement personal, però val la pena desfer-nos de prejudicis i aguantar fins al final, perquè la cosa no va per aquí.

Us el recomano absolutament, però també aviso que costa entrar-hi; ara bé, un cop dins, si sou persones curioses, podeu gaudir d'allò més acompanyant a Jonc que Parla en la seva recerca d'una història mereixi ser explicada.

Ramon Mas

LA POMA D'ALAN TURING

2011-12-10T03:00:00.000-08:00

L'anglès Alan Mathison Turing (1912-1954) fou un matemàtic molt rellevant, i és considerat pare de la informàtica i de la intel·ligència artificial. Una de les seves aportacions que més interessarà els lectors d'aquesta revista és l'anomenat Test de Turing, emprat per definir si una màquina pot ser considerada intel·ligent o no (i que posteriorment va inspirar el test per detectar replicants de Blade Runner).

Com a bon superdotat, Turing tenia fama de tipus estrany, ben guanyada amb excentricitats com la que narra la Wikipedia:

la primera setmana de juny de cada any li venia un atac al·lèrgic, i com que anava amb bicicleta a l'oficina es posava una màscara de gas per evitar el pol·len. La seva bicicleta tenia un defecte: la cadena es sortia a intervals regulars. En lloc de fer-la arreglar, va contar cada quantes pedalades se sortia i saltava de la bicicleta just abans cada vegada per ajustar la cadena a mà.

La segona Guerra Mundial el convertí en un heroi de guerra, per la seva important contribució a l'hora de desxifrar els missatges encriptats dels nazis. Però tan sols set anys després -el 1952- fou encausat per la seva homosexualitat (encara il·legal al Regne Unit d'aquella època), i va acceptar la castració química a canvi de no anar a la presó.

Va morir el 1954, després d'ingerir una poma on s'hi havia injectat cianur. Va considerar-se suicidi.

El 2009, el primer ministre britànic Gordon Brown va demanar públicament disculpes pel tracte dispensat a Turing pel seu país.

TERCER NÚMERO DE LES MALES HERBES

2011-12-09T06:50:00.000-08:00

Open publication - Free publishing

Sí amics i amigues, l'única revista de relats fantàstics en català que el Comte de Godó encara no ha pogut comprar segueix viva!

Per celebrar-ho hem decidit penjar a la xarxa el tercer número, una vertadera antologia de contes extraordinaris que concentra en un sol número escriptors de l'alçada de Jordi Sanglas, Jordi Xomelles, Pere Grament, Patrícia Muñiz, Èric Fuentes, Onofre Bertrana, Ramon Mas, Joan Ferrús, Adrià Pujol, Antoni Padrós, Eduard Mas de Xaxars i Josep Mª Argemí!

La portada i il·lustracions són cosa d'Alberto Hernández Medina.

EL FANTASMA DEL PARADÍS (Brian De Palma, 1974)

2011-12-08T02:32:00.000-08:00

Decididament, les millors pel·lícules de Brian de Palma són les dels setantes, les d'abans que es dediqués al cinema per quillos del qual el biopic Scarface (1980) n'és el màxim exponent. M'estic referint a joies com Carrie (1970), Germanes (1973) o la mai prou reivindicada Hola, mama (1970). Films de gènere i amb sentit de l'humor, amb un ús personalíssim de la càmera i guions sorprenents.

En aquestes aigües neda El fantasma del paradís (1974), una òpera rock grotesca (com totes les òperes rock que valen la pena!), psicotrònica i plena de coloraines. L'argument és una esbojarrada mescla entre El fantasma de l'òpera i Faust, només que emmarcada en un present ple de hippies, gruppies, teddy boys i purpurina. Un productor musical sense escrúpols anomenat Swan -caracteritzat per una caricatura cruel del productor real Phil Spector-, s'apodera dels drets d'una cançó d'èxit d'un pianista desconegut, i aquest embogeix de ràbia i perseguirà venjar-se la resta de la pel·lícula.

El fantasma del paradís ha esdeveningut un clàssic de culte, de manera similar a com ha succeït amb The Rocky Picture Show (Jim Sharman, 1975), fins el punt que des de fa un parell d'anys es parla de fer-ne un remake, i alguns fans es reuneixen en punts de trobada com aquesta web. És per això que, per a que pogueu avançar-vos a la reposició i dir allò de "la vella era cent vegades millor", Les Males Herbes us ofereix El fantasma del paradís fent clic aquí.

LA EDAD DE ORO DE LA CIENCIA FICCIÓN (I)

2011-12-07T00:41:00.000-08:00

Aquest volum és una recopilació de relats publicats el 1931 a revistes pulp americanes, seleccionats i comentats per Isaac Asimov. Els contes escollits són bons i prou característics del període en que foren escrits (abans de l'Era Campbell), quan l'aventura primava sobre la reflexió, i ni el fons ni la forma eren importants. Tanmateix són entretinguts i de bon llegir, i Asimov en fa una crítica simpàtica de les nombroses ingenuïtats científiques que contenen, així com de l'estil rupestre en que són escrits.

El primer és El hombre que evolucionó, d'Edmond Hamilton: l'emocionant història d'un mad-doctor passat de voltes que pretén mutar els seus gens per esbrinar en el seu propi cos com serà l'home del futur. Malauradament, acaba convertit en un cervell gegant i telèpata amb ànsies d'esclavitzar l'Univers.

El segon conte és El satélite Jameson, de Neil R. Jones. En ell s'ens explica la història d'un científic embalsamat en òrbita que és ressuscitat milions d'anys en el futur per una raça de robots benignes, i descobreix que la Terra ha quedat arrasada.

També s'hi inclouen un parell de contes del Capità S. P. Meek, Submicroscópico i Awlo de Ulm. Són dues històries molt properes a les space-òpera de E.R. Burroughs, només que ambientades en un món sub-atòmic. Princeses raptades, armes de rajos virolats, heroisme WASP i tòpics racistes a dojo.

Segueix Tetraedros del espacio, de P. Schuyler Miller, la descabellada història d'uns invasors geomètrics i alienígenes que es reprodueixen amb la llum solar i moren quan s'exposen a l'aigua.

Finalment, Clifford D. Simak ens narra a El mundo del Sol rojo les desventures d'una parella de viatgers del temps en un futur dominat per un cervell gegant i amb poders psíquics.

ROBBY EL ROBOT, una estrella de llautó

2011-12-06T01:26:00.000-08:00

En Robby va ser el primer robot que es va convertir en estrella. Els seus dos metres i divuit centimetres de planta es van posar per primer cop davant la càmera l'any 1956, a la inoblidable Forbidden Planet, una de les millor pel·lícules de ciència ficció de tots els temps. La veritat és que mai no s'havia plantejat fer carrera, però hollywood va quedar tant enlluernat amb el seu talent interpretatiu que li van començar a ploure papers al cinema i a la televisió.

Entre les seves millors aparicions a la gran pantalla destaquen The Invisible Boy(1957), la bestiesa vuitantera Earth Girls Are Easy (1988) o Holywood Bulevard (1976) de Joe Dante. Però on ha sigut realment prolífic és a la televisió, ja que al llarg dels seus 55 anys de carrera ha actuat en algunes de les millors sèries de televisió de tots els temps. El seu currículum extensíssim inclou programes tant llegendaris com La dimensió desconeguda, La familia Adams, Lost in Space, The Banana splits adventure Hour, Colombo o els Simpson.

Des de Les males Herbes creiem que ja va sent hora que l'acadèmia reconegui l'obra de Robby the Robot amb un òscar honorífic.

R. Mas

ANTHEM (Ayn Rand 1938)

2011-12-04T10:37:00.000-08:00

Estem tant acostumats a que les distòpies critiquin el totalitarisme des d'una òptica d'esquerres, que trobar-ne una de dretes, partidària de la propietat privada i de l'individualisme portat a les últimes conseqüències, és, com a mínim, curiós. Ayn Rand (de naixement Alisa Zinovievna)va ser una novel·lista excel·lent, mereixedora d'amors i odis exacerbats. Sovint se la menysprea per la seva orientació política, ja que els seus assaigs van assentar les bases del neo-conservadurisme nord americà i tenen ecos feixistes considerables, però això no treu que les seves obres de ficció siguin remarcables més enllà del discurs.

A Anthem (inexplicablement traduida com ¡Vivir!) es descriu una societat holista duta a l'extrem. La col·lectivitat és l'única veritat, de manera que qualsevol acció que denoti pensament individual està penalitzada. En un món on decidir per tu mateix et fa culpable del delicte de considerar-te millor que els altres, i tenint en compte que es tracta d'una distopia a l'estil clàssic, ja podeu imaginar-vos per on aniran els tiros. El protagonista que no acaba d'encaixar se sent malament per ser diferent, després descobreix que les coses poden ser d'una altra manera i, finalment, lluita contra la pròpia educació per afirmar-se a si mateix més enllà de la realitat que l'envolta. Com bé sabeu, a les distopies clàssiques només hi ha dos camins: l'alliberament o l'autodestrucció; i si coneixeu, ni que sigui d'anomenada, l'obra d'Ayn Rand, ja us podeu imaginar les cotes èpiques que prendrà tot plegat.

La prosa d'Ayn Rand és esplèndida, directe i amb els moments lírics perfectament mesurats. Desenvolupa aspectes de la distopia completament genuïns i ho fa amb una emotivitat fora del comú. De fet, l'únic motiu pel qual aquest llibre no ha arribat al públic d'obres com El món feliç o 1984 és perquè, de fons, durant tota la lectura, es pot sentir el batec d'una voluntat pamfletària que més que atacar el comunisme es centra en exaltar el capitalisme yankee.

Ramon Mas

LES BIOGRAFIES PARAL·LELES DE PHILIP K. DICK

2011-12-03T01:39:00.000-08:00

Gairebé tots els philipdickians coincidim en que la vida del mestre no es diferència d'una manera clara de les seva obra, sinó que una i altra es barregen i confonen establint estranyes conexions que van més enllà del que el sentit comú anomena món real. Per això qualsevol obra que pretengui acostar-se a la seva biografia ho haurà de fer xipollejant pel terreny de la ficció. Així funciona a llibres com l'imprescindible Yo estoy vivo y vosotros estais muertos en el qual l'interessantíssim escriptor francès Emanuel Carrère s'endinsa en el món del visionari nord americà fins al punt de ficcionar-li els pensaments. Un llibre molt complet on se'ns mostra el descens de Dick als laberints de la paranoia que ja havia anticipat en la seva pròpia obra.

La desconeguda pel·lícula Your Name Here és un acostament encara més insòlit a la vida i obra de Dick. Es tracta d'una pel·lícula de ficció sobre l'esfondrament de William J. Frick, un escriptor de ciència ficció adicte a les amfetamines i lleugerament pertorbat que, en una ocasió, va veure quelcom observant-lo des del cel. L'argument us sona? Sí, i no és casualitat. La pel·lícula segueix els darrers compassos de la vida de Philip K. Dick i ho fa des del seu propi punt de vista, o sigui: confonent realitat i ficció. Una espiral de sospites, mals entesos, manipulacions massives, veritats a mig revelar i intuïcions clarificadores que avança a la manera d'un thriller paranoic com els que escrivia el propi protagonista. William J. Frick està conveçut que els seus llibres han desvetllat una veritat oculta, ha descobert quelcom que justifica que la CIA i el govern el vulguin posar fora de circulació, però no té molt clar de què es tracta. Crec que si David Lynch es plantegés fer alguna cosa sobre Dick, el resultat no s'allunyaria gaire de Your Name Here.

Ramon Mas

HORRORVISION FESTIVAL 2011

2011-12-01T15:40:00.000-08:00

Amics de Les Males Herbes, aquest cap de setmana tindrà lloc a Barcelona una hecatombe del bon mal gust. El motiu? ben senzill: torna la festa del terror caspós, la sèrie Z i els montres ridículs; torna el Festival Horrorvision.

Dos dies de projeccions demencials on podrem veure fins a sis llargmetratges i una infinitat de curts que faran les delícies dels amants del cinema Trash. A més, com a plat fort, hi haurà la presència de Lloyd Kaufman, una llegenda viva del gore més passat de voltes, creador de la productora TROMA i director de la joia de culte THE TOXIC AVENGER (EL VENGADOR TÓXICO).

Espai Jove Les Basses

C/. Teide 20, entrant per darrera

Metro Vilapiscina, Linia 5

Aquí teniu la programació:

Divendres 2 de Desembre:

Cosas Feas – Sección Mexicana fuera de concurso 20:00
Chopping Mall a.k.a. Killbots 20:30
Proyeccion de cortometrajes I 21:30
Proyección de cortometrajes II 22:30
Cop Models 0:00

Dissabte 3 de Desembre:

Proyeccion de cortometrajes III 17:00
The Taint 18:10
Devourment – Sección Mexicana fuera de concurso 19:20
Clenchas de Cortex 19:30
Entrega de Premios Concurso de Cortometrajes 20:00
Amazing Mask la Serie 20:10
Khaimah 20:35
Lucha Libre Intl Trash Wrestling Federation 20:45
Santo vs. Las Momias de Guanajuato 21:25
Entrega de Premio Lloyd Kaufman 22:50
Concurso de Tromettes 23:30
Metal Creepers 23:50
Mutantes en la Universidad 0:15

L'amic Lloyd Kaufman donant-ho tot!!!!

SCREAMING LORD SUTCH

2011-12-01T08:38:00.000-08:00

Que fins ara no haguéssim parlat de Lord Sutch en aquest bloc constitueix un error IN-TO-LE-RA-BLE. No s'hi valen excuses. No podem fer més que baixar el cap, demanar disculpes, i dir allò de "no tornarà a passar".

David Edward Sutch (1940-1999) fou un showman fora de sèrie. Saltà a la fama als anys seixanta amb els Savages, un grup de rock'n'roll que esdevingué popular gràcies a les xocants posades en escena de Sutch (inspirades en el precedent Screamin' Jay Hawkins, inspiradores del posterior Alice Cooper). Malgrat les seves auto-reconegudes mancances com a cantant, l'any 1969 Sutch va aconseguir engatussar les super estrelles del rock Jimmy Page, John Bonham i Jeff Beck per gravar el disc Lord Sutch and Heavy Friends. El resultat és inenarrable: els crítics de música el consideren un dels pitjors discos de la història del rock, Page, Bonham i Beck van retirar-li la paraula, i Sutch va convertir-se en un freak del r'n'r (encara més!). Però no feu cas dels qui es prenen la música massa seriosament: pel meu gust el disc és una gamberrada terriblement divertida.

Potser escaldat pel fracàs comercial i artístic de Lord Sutch and Heavy Friends, Sutch decidí canviar d'aires i es ficà en política fundant el seu propi partit: l'Official Monster Raving Loony Party (1983). El programa era humorístic i de la broma: el passaport per les mascotes fou una de les seves principals reinvidicacions (finalment aconseguida).

Lamentablement, aquest gran personatge va penjar-se el 1999, deixant-nos com a llegat la seva música i el seu freak show delirant.

ORACLES POP DES DE NEBRASKA

2011-11-30T12:29:00.000-08:00

L'any 1969 el duo de Nebraska (EEUU) Zager i Evans va gravar el tema In the Year 2525 (Exordium and Terminus) i va obtenir un gran èxit: número 1 durant sis setmanes al Billboard Hot 100 USA.

La temàtica de la cançó és pura ciència-ficció especulativa: què li passarà a la Humanitat en el futur? Vist restrospectivament, moltes de les coses que la parella projectava per d'aquí a milers d'anys ja són fets consumats només quaranta anys després, i tot plegat fa un cert tuf apocal·líptic un poc passat de voltes. Però tant el clip com la cançó compleixen amb escreix tots els requisits per ser considerades "música de terror" segons els laxes paràmetres d'aquest bloc, i per això els dedico una entrada.

A continuació, la lletra traduïda.

L'any 2525

si l'home segueix viu

si la dona pot sobreviure

s'ho poden trobar

L'any 3535

no necessitaràs dir la veritat, ni dir mentides

tot el que penses, fas i dius

és a la pastilla t'has pres avui

L'any 4545

no necessitaràs les dents, no necessitaràs els ulls

no trobaràs res per mastegar

ningú et mirarà

L'any 5555

els teus braços flàccids als costats

les cames sense res a fer

una màquina ja ho fa tot per tu

L'any 6565

no necessitaràs marit, no necessitaràs muller

escolliràs el teu fill, escolliràs la teva filla també

des del fons d'un llarg tub de vidre

L'any 7510

si ve Déu, ho hauria de fer llavors

potser mirarà al seu voltant i digui

"Suposo que és l'hora del Judici Final"

L'any 8510

Déu sacsejarà el seu cap poderòs

ja sigui per dir "Estic satisfet d'on l'home ha estat"

o enderrocar-lo, i començar de nou

L'any 9595

em demano si si l'home estarà viu

ell ha pres tot el que aquest vell planeta pot donar-li

i ell no n'hi ha tornat res

Ara són deu mil anys

l'home ha plorat un bilió de llàgrimes

el motiu, mai va saber-lo

Ara el regnat de l'home queda enrere

Però en la nit eterna

la llum de les estrelles

tan lluny

potser és només ahir

POR A L'SCALA

2011-11-29T10:18:00.000-08:00

Una de les meves pel·lícules preferides de Buñuel és El ángel exterminador (1962). El film, en paraules del seu director, "mostra un grup de persones que, una nit, en acabar una funció teatral, va a sopar a casa d'una d'elles. Després del sopar, passen a la sala i, per una raó inexplicada, no poden sortir d'ella."

L'aragonès afirmava que el guió de la pel·lícula era original, invenció seva, però per a qui hagi llegit Por a l'Scala (Dino Buzzati, 1949) això resultarà difícil de creure. En la novel·la breu de l'italià (escrita quasi quinze anys abans), s'ens explica una història gairebé clònica: la flor i nata de l'aristocràcia i alta burgesia milanesa queda atrapada a l'Scala després d'una òpera, per por d'un hipotètic cop d'estat perpetrat pels morzi, un grupuscle polític que tant pot ser feixista com comunista. L'estil precís de Buzzati, a estones sardònic, converteix Por a l'Scala en una petita joia de cinquanta pàgines.

L'Scala de Milà

La idea d'una classe social dominant però incapaç de controlar la situació és present a d'altres relats de Buzzati, com ara I tanmateix, truquen a la porta (1942), on el lector contempla com una família burgesa que s'obstina en no donar senyals d'alarma és enduta per una riuada. L'italià, a qui molts crítics consideren seguidor de Kafka i del surrealisme, té la destresa de narrar-ho tot des d'una distància prou prudent com perquè sigui possible riure-se'n i tot.

Buzzati escrigué el millor de la seva obra entre 1930 i 1960, un periode de grans convulsions polítiques, socials i bèl·liques, i és per això que a la majoria de les seves obres poden llegir-s'hi motivacions que van més enllà del gust per l'absurd o del desig de firmar un conte rodó. Per mitjà del doble sentit i la paròdia, l'italià plasma en poques paraules algunes de les grans contradiccions de la seva època, i potser fins i tot de la nostra també. Perquè en vista de la que ens està caient a sobre i del context polític actual, potser no sigui agosarat afirmar que I tanmateix, truquen a la porta i Por a l'Scala són sàtires de plena vigència...

IRON SKY (Timo Vuorensola, 2012)

2011-11-28T09:40:00.000-08:00

A priori, l'argument d'Iron Sky era una idea de bombero total: què hagués passat si, a les acaballes de la 2ª Guerra Mundial, els nazis haguessin fugit a l'Antàrtida i, des d'allà, a la cara oculta de la Lluna? I si, en comptes d'esllanguir-se i morir d'inanició i avorriment, s'haguessin passat els darrers setanta anys preparant-se per la venjança?

Sí amics, les prèdiques d'Alberto Canosa per fi han trobat qui les escolti: una producció conjunta alemano-finesa-australiana està filmant-ne la pel·lícula, que si tot va bé s'estrenarà el 2012.

El procés de producció i finançament d'Iron Sky ha estat peculiar: des del començament s'ha pogut comprar-ne micro-crèdits i merxandatge, i de cara a la distribució, a la web demanen a quines ciutats hi hauria públic interessat per veure-la.

Pel que deixen entreveure els tràilers, l'ús de la infografia ha recreat un univers estèticament acceptable de nazis de l'espai, sense renunciar al sentit de l'humor que un argument com aquest implica.

El projecte és il·lusionant, fins i tot actors consagrats com Udo Kier hi fan el seu paper. Tant de bo que s'estreni aviat a Catalunya!

BIOGRAFIES AUTORITZADES (XVI)

2011-11-27T05:03:00.000-08:00

Roger Pelàez porta molts anys de la seva vida intentant portar a terme els seus dos reptes cabdals que són també les dues cabòries que el turmenten; a saber:

1- Trascendir-se a ell mateix. Cosa que només ell mateix i déu saben què significa

2- Fer-ho sense treballar.

El resultat d’aquesta finalitat i aquesta norma del joc auto-imposada ha donat fruïts tan grotescos com que ha cantat amb Budellam, Perro Pachingo, El Mal Ja Està Fet i el Comitè de Salut Pública. Pràctica que s’ha saldat amb diferents resultats catastròfics de diversa índole.

També ha dibuixat per fanzines i revistes variades en el seu pintoresquisme, Ikària-la polla de déu, Cretino,TMEO, Ekintza Zuzena, Illacrua, Smile, El Pèsol Negre, Revista de Tractors, Les Males Herbes, La Escuela Moderna, La Cruda.

També participa en el programa Maximum Clatellot de Ràdio Pica com a assessor linguístic.

Actualment, sense suport musical a causa de la seva incapacitat per congeniar amb res ni ningú, es dedica a cantar sainets amb suposat trasfons polític. Ho fa perquè creu que Catalunya és el què realment necessita. Però tot està sent en va. I res assenyala que la cosa millori ni en breu ni a llarg ni mig termini. El que ens porta a la conclusió que de no esforçar-se mai no s’en treu res. Però sempre es agradable de veure.

PRESENTACIONS del NÚMERO 5

2011-11-24T03:45:00.000-08:00

Ja tenim dates per les presentacions del número 5 de Les Males Herbes.

El dijous 15 de desembre farem una presentació oficial a L'Horiginal, a Barcelona, amb cançons de Roger Pelaies i lectures vàries.

I el divendres 30 de desembre organitzarem una vetllada fantàstica completa a la Jazz Cava de Vic. L'acte inclourà la presentació de la revista, un petit concert, unes lectures, el passi de la meravellosa pel·lícula PONTY POOL i, finalment, sessions musicals amb nocturnitat i alevosía.

Seguirem informant

CINQUÈ MALES HERBES

2011-11-18T01:47:00.000-08:00

Per tots aquells que estàveu a punt de deixar de creure en la humanitat arriba el número 5 de Les Males Herbes. Després de gairebé mig any de retard tornem més forts que mai. La portada i les il·lustracions van a càrrec del nostre admirat amic Roger Pelaies.

aquí va l'editorial:

Una vegada més (i ja en van cinc!) torno a ciutat carregat del bo i millor en relats de terror i fantàstic. Han passat massa mesos des del darrer cop, però la meva condició de gegant silvestre i antropòfag m'incapacita per a moltes tasques que a vosaltres us poden semblar senzilles. Heu provat mai d'anar a la vostra envoltats d'una legió de boletaires, xirucaires i canalla d'esplai com la que envaeix ca meva tots els caps de setmana? Hi ha massa gent al bosc, i jo tinc massa fam!

Tot i això no us podreu queixar, us porto teca de la bona. Un recull extraordinari d'autors que, d'aquí no res, concediran entrevistes en bata i xoquins des del saló de casa seva a les revistes més prestigioses de l'estat. I si no em creieu, espereu-vos i ho veureu.

El número s'obre amb “Afer a Shanghai”, de Víctor Nubla, que ens regala un relat oníric ambientat a l'Extrem Orient, on una parella d'investigadors intenta resoldre un assassinat transoceànic comès per nans sense boca. Amb “El crepuscle del diable”, de Ramon Mas, aquesta revista us proposa l'exploració de l'últim dels innumerables capítols en els quals el dimoni hi fica cullerada, amb funestes conseqüències. “La dèria d'en Boris”, de Pere Vianna, ens explica les peripècies d'un jove afeccionat a les màquines del temps i els sacrificis que ha de fer per posseir-ne una. El relat següent, “Adormir-se”, és obra de Jordi Nopca, i en ell se'ns narra l'estrany incident que viuen una parella de músics itinerants mentre fan nit en una casa de poble. “Mai plou a gust de tothom” és un conte fantàstic de Pere Grament, que suggereix la hipòtesi del què podria passar si en un poble costaner s'hi posés a ploure ininterrompudament durant la temporada alta. “Consorci”, “Bigotis” i “L'amor” són tres històries breus cortesia de Max Besora, impactants com una garrotada i de digestió lenta. “Diari d'un crudivegà”, de Ruy d'Aleixo, és l'estrany testimoni d'un individu que descobreix la manera de nodrir-se a sí mateix sense dependre dels altres. Finalment, tancant aquest cinquè número de la revista, Joan Ferrús ens presenta “Plaga de polis”, un divertit relat amb repunts terrorífics on se'ns conten les minúcies d'una estranya plaga que converteix a tothom en policia.

I això és tot per ara. Jo he posat els contes: a vosaltres us toca gaudir-ne amb la lectura!

Des d'avui mateix la podeu comprar a:

Barcelona:

llibreria Cap i Cua, Torrent de l'olla 99

llibreria Documenta, Cardenal casanyes 4
llibreria La Central, Mallorca 237
llibreria Laie CCCB, Montalegre 5

llibreria Gigamesh, Ronda St. Pere 53

a poc a poc anirem ampliant els punts de venda i informant sobre les presentacions, festes i altres actes que organitzarem per celebrar-ho.

S'HA ACABAT L'ESPERA...

2011-11-17T01:23:00.000-08:00

Després d'un retard imperdonable arriba el número 5 de

Les Males Herbes!!!!

Us assegurem que l'espera ha valgut la pena.

A partir de demà anirà arribant als vostres punts de venda habituals.

En breu més informació.

ED, EL PALLASSO FELIÇ (Chester Brown, 1983-89)

2011-11-15T15:04:00.000-08:00

Chester Brown és, a dia d'avui, un autor de còmics indie reputat. Llibres com El Playboy o Nunca me has gustado destaquen entre les típiques obres per a loosers sentimentals gràcies la seva sensibilitat singular a l'hora de tractar temes aparentment mundans. Però abans de tot això, quan era un jove fanzinista desequilibrat, aquest canadenc brillant va firmar Ed, The happy clown, una obra mestra delirant on feia servir la improvisació per sacsejar totes les seves obsessions; un llibre que (gairebé 25 anys després ja no hi ha dubte) col·loca a Chester Brown com un dels grans de la història del còmic.

El pallasso feliç apareix a principis dels vuitanta com una historieta seriada dins el projecte Yummy Fur, un fanzine auto editat per Brown on, amb total llibertat, mesclava tradició del còmic underground nord americà amb la sèrie B, el surrealisme, la bíblia i l'humor escatològic. A dia d'avui, mentre llegim la historia del pallasso feliç compilada en un sol volum, tenim la sensació que es tracta d'un seguit de bertranades descomunals que no pot arribar a bon port. I així mateix devia concebre-les de bon principi. El cas és que després de sis anys dibuixant bestieses inimaginables, Chester Brown va acabar lligant tot el desgavell en una obra que, un cop acabada, fa l'efecte d'una novel·la gràfica descomunal.

No posaré en joc la meva salut mental intentant resumir aquesta trama inconcebible, però enumeraré algun dels elements que en formen part: pigmeus canibals, un portal interdimensional a l'ull del cul, passatges de la vida de Sant Just, l'home que no podia parar (de cagar), Ronald Reagan convertit en un penis minúscul, referències martiriològiques, rates carnívores, marcians, vampirs i un llarguíssim etcètera.

Ramon Mas

CIENCIA FICCIÓN - SELECCIÓN 38 (Diversos autors, 1977-1979)

2011-11-11T11:46:00.000-08:00

En més d'una ocasió hem parlat de llibres publicats per la mítica editorial barcelonina Bruguera. Deixant de banda els bons records i l'agraïment que es mereixen per haver publicat novel·les introbables, a vegades n'hem criticat la pobresa de les traduccions o la baixa qualitat material dels llibres en sí. Però el llibre que avui ressenyaré és una excepció: la traducció està molt cuidada i, malgrat haver passat més de trenta anys des que va sortir d'impremta, no se m'ha desfet a les mans.

El volum conté sis relats de diferents autors, publicats a la revista Fantasy and Science Fiction entre 1977 i 1979. La temàtica és molt diversa, però el nivell general és molt alt, impropi d'una antologia com aquesta.

Potser el més destacable sigui El hombre que no tenía ni idea, de Thomas M. Disch. Aquest conte és una divertida paròdia d'una societat futura hiperburocratitzada, en la que el dret a parlar s'ha de guanyar aprovant un examen de conversació. Aquesta prova treu el son i traumatitza Barry, un personatge d'aquells que sempre està d'acord amb el que diu la gent i amb dificultats per iniciar una conversació del no-res.

També és necessari fer menció a Un chico llamado Detweiler, de Tom Reamy. És una curiosa mescla del gènere fantàstic amb el negre i fins i tot el grotesc: un detectiu privat segueix les passes d'un tal Detweiler, un geperut encantador al voltant del qual se succeeixen les morts estranyes. El desenvolupament és hilarant i els personatges no tenen desperdici: prostitutes retirades, estrelles de Hollywood acabades i gigolós d'ambició desmesurada fan la claca als progressos d'un detectiu que acaba pensant-se que persegueix un vampir.

Finalment En carne extraña de Gregory Benford, l'estranya crònica d'un contactador de Dronghedas (ésser extraterrestre semblant a les balenes i d'intel·ligència geomètrica hiper-desenvolupada). Per fer-ho, el contactador s'ha d'introduir dins els conductes de l'alienígena i endollar-li l'instrumental adequat, en un relat gens recomanable pels aprensius i els claustrofòbics.

REFLECTING SKIN (Phillip Ridley 1990)

2011-11-10T01:45:00.000-08:00

Phillip Ridley és un home que es prodiga poc. En vint-i-un anys de carrera ha dirigit tres pel·lícules, de fet, entre la segona i la tercera han passat ni més ni menys que catorze anys. La veritat és que fins fa uns parell d’hiverns, quan va estrenar la magnífica Hearthless al festival de Sitges, molts pensàvem que havia deixat el cinema.

Reflecting Skin va ser la seva òpera prima. Una pel·lícula estranya que –a casa meva–va adquirir l’estatus de culte des de la primera escena. La història té lloc en un món rural extremament aïllat, on un nen deforma les tragèdies del seu voltant mitjançant la imaginació amoral pròpia de la infància. Si la presentéssim des del punt de vista del protagonista estaríem parlant d'una pel·lícula de vampirs, pels adults que l'envolten, però, les coses són molt més complicades. Tant l’argument com la posada en escena van inspirar clarament a Terry Gilliam per crear la –també memorable– Tideland; però la de Ridley no és només una bona pel·lícula, sinó una obra d’art en tota regla. Un film on cada plà està pensat fins al detall, i on des dels rostres fins als diàlegs contribueixen a l’hora de construir una atmosfera inquietant i hipnòtica.

Com a tots els llargmetratges de Ridley, la fantasia és tan sols un punt de vista, una manera d’observar la cruesa intolerable del món real. Pels adults que apareixen a la peli, l’entorn remot és una mena d'infern solitari on, tard a d'hora, hauran d'enfrontar-se als seus propis dimonis. Pel nen, en canvi, com per l'espectador còmplice, el camp és un lloc màgic on la naturalesa esdevé reveladora. No hi trames secundàries en aquesta pel·lícula, sinó una sèrie de fets que conflueixen en la visió distorsionadora del nen protagonista.

Amics, això és una joia per a cinèfils. Potser l’odiareu, potser us n’enamorareu bojament, però segur que us deixa amb la boca oberta.

Cliqueu sobre les imatges d'aquí sota i descarregueu-vos-la(en versió doblada).
Està dividida en dues parts:

Part 1:

Part 2:

Ramon Mas

LA CENTRAL DE CHICKSANDS I “ACCIÓ PARAL·LELA”

2011-11-09T00:24:00.000-08:00

El tretze d'abril d'aquest any vam publicar una ressenya del llibre Acció Paral·lela de Santiago Vilanova. L'autor s'ha posat en contacte amb nosaltres demanant que publiquéssim la seva rèplica a aquell post. Aquí la teniu:

Voldria replicar amicalment la crítica publicada a “Les males herbes” de la meva novel·la “Acció Paral·lela”.

Edicions de La Magrana va referir-se a “1984” sense consultar-me. No hi tinc, doncs, cap responsabilitat al respecte. L´editorial va jugar amb la coincidència entre l´any de la publicació de la novel·la amb el del títol de l´obra de George Orwell.

Ara bé, no crec que siguin tòpics gastats, ni prediccions científiques ridícules, com es diu, quan m´estic referint a la central d´espionatge de Chicksands de la RAF a Gran Bretanya controlada per la National Security Agency (NSA) dels USA. Aquesta “gàbia electrònica”, sobre la que gira la trama, centralitza tota la informació estratègica política i empresarial de la Unió Europea.

Vint-i-set anys després de la publicació de “Acció Paral·lela”, que La Magrana no ha reeditat, mai cap mitjà de comunicació català s´ha referit a aquesta central que ha vigilat tots els recents moviments revolucionaris del nord d´Àfrica.

L´admirat Orwell no podia imaginar-se un centre amb aquesta capacitat. El meu objectiu va ser constatar l´existència d´un poder tecno-científic totalitari que tampoc cap organització política ha denunciat. Ho sento pel desinformat R.M. que va fer-me tant amable crítica.

Santiago VILANOVA, periodista, president de l´associació Una Sola Terra.

Bre'r Rabbit: els origens folklòrics de Bugs Bunny.

2011-11-08T00:43:00.000-08:00

Bre'r Rabbit és un personatge habitual en el folklore afroamericà. Aquest conill trampós, que actua com un dimoni entremaliat i s'ho passa be fotent putades, apareix en diverses ocasions a les histories de l' Uncle Remus, que Joel Chandler Harris va publicar a finals del segle XIX recopilant les històries orals de les antigues plantacions de cotó. L'origen de l'animal trampós el trobem en relats provinents d'Àfrica, però va ser als estats units, on, entrant en contacte amb les llegendes dels indis Creek, va prendre la forma definitiva de conill.

Les aventures d'aquest conill van anar prenent forma entre els esclaus negres, i les histories on jugava males passades als seus amos blancs van proliferar fins a convertir-lo un dels herois de la cultura popular afroamericana del segle XIX.

Bre'r Rabbit és el que s'anomena un trickster, l'arquetip del déu -o ésser mitològic- estafador, que aprofita la seva superioritat per prendre el pèl als homes i riure's de les seves normes de comportament. A la cultura popular dels nostres dies, la figura del trickster s'utilitza per encarnar el dolent simpàtic, des de Fèlix el Gat a el Joker, Bart Simpson o Jack Sparrow. En el cas del Bre'r Rabbit és evident -i s'ha dit molts cops- que la seva encarnació televisiva és l'arxiconegut conill: Bugs Bunny.

Ramon Mas

DIARIOS DE LAS ESTRELLAS. VIAJES Y MEMORIAS (Stanislaw Lem, 1971)

2011-11-06T03:28:00.000-08:00

El llibre en qüestió es divideix en dues parts ben diferenciades. La primera -Diarios estelares de Ichon Tychy- és un recull de relats on el cosmonauta Ichon Tichy ens explica els seus viatges a planetes llunyans, com a pretext per per parodiar el capitalisme, la religió, l'estupidesa humana o la classe política. Són, quasi tots els relats, esplèndids, molt influïts per aquella branca del fantàstic que qüestiona la realitat i que beu de fonts com Swift o Cyrano de Bergerac.

La segona part del llibre la composen les Memorias de Ichon Tichy, i són una sèrie de contes tallats per un patró similar. En ells, Tichy està a casa seva i rep les visites successives d'una pila de científics bojos, que li ofereixen la comercialització del seus invents a canvi de diners. Entre ells, l'inventor d'una màquina del temps letal, el caçador d'ànimes (en un relat amb fortes ressonàncies d'Els tres estigmes de Palmer Eldritch, de P.K. Dick), el cibernòfil que inventa màquines dissenyades per sollevar-se contra el seu creador, el geperut clonador, el Dr Corcoran i el seu petit univers de cervells elèctrics, etc.

Llevat d'un parell d'excepcions, els contes d'aquest recull són excel·lents, i constitueixen una bona mostra del talent narratiu de l'escriptor polonès. Atrevit, irònic i sempre original, no és d'estranyar que Lem acabés enfrontant-se amb l'establishment ianqui de la ciència-ficció: certament l'europeu provenia d'una altra galàxia.

WILHELM REICH I ELS ORGONS

2011-11-04T10:37:00.000-07:00

Wilhelm Reich

Probablement, Wilhelm Reich (1887-1957) fou un dels mad-doctors més rellevants del segle XX.

Format en la psicoanàlisi i a l'òrbita de Sigmund Freud, se'l coneix com un important investigador de la importància dels orgasmes sexuals en la salut física i mental de les persones. A més, se li atribueix el descobriment dels orgons, un tipus d'energia etèrica que, segons ell, podia resultar molt beneficiosa per les persones.

Quan el 1939 es traslladà als EEUU -i potser influït per l'esperit emprenedor característic d'aquest país- Reich va centrar-se en el disseny i fabricació de màquines destinades a millorar l'existència de les persones. Entre elles potser la més famosa fou l'acumulador d'orgons, una especie de capsa pensada per captar els camps d'orgons i transferir-los als pacients que s'hi estaven asseguts. No s'especificava ni quant de temps era necessari esperar ni tampoc quins indrets eren més rics en orgons, fet que va fer que molta gent s'ho mirés amb escepticisme. D'altra banda, es diu que William Burroughs n'era fan i tenia un acumulador d'orgons al jardí de casa seva, cosa que fa pensar que les teories de Reich potser fossin massa avançades pel seu temps i de l'interès exclusiu de les elits modernes.

L'acumulador d'orgons

Desfermat i en plena falera inventora, Reich continuà les seves investigacions. Se li atribueixen també una màquina per fer ploure i dispersar OVNIS anomenada Cloudblaster, així com alguns experiments amb radioactivitat de catastròfiques conseqüències.

El rebenta-núvols

Sembla ser que acabà tenint problemes amb les Autoritats, i l'engarjolaren. Potser perquè ja era massa vell, o tal vegada sigui una llegenda urbana, però es diu que al poc temps d'estar a la presó morí enverinat.

Afortunadament el seu llegat segueix viu i a l'abast de qualsevol en webs com la d'aquest enllaç.

L'INCIDENT (M. Night Shyamalan, 2008)

2011-11-03T08:27:00.000-07:00

Un dia qualsevol, la gent corrent comença a suïcidar-se, sense motiu aparent. Ningú sap el per què, ni si les morts són motivades per un atac terrorista o són espontànies: tan sols que afecten una important extensió del nord-est dels EEUU i que cada vegada hi ha més víctimes. Amb aquest panorama, un petit grup de supervivents (entre ells Mark Whalberg i Zooey Deschanel) escapa de Nova York per refugiar-se al camp, sense saber en cap moment què és exactament el que està passant.

L'incident és una pel·lícula prou correcta per passar la tarda de diumenge: malgrat que la interpretació de Zooey Deschanel sigui molt fluixa i que els diàlegs a estones freguin el ridícul, en tot moment es noten les bones maneres de Shyamalan. L'indi ha trobat la fórmula màgica per fer cinema mainstream sense renunciar a la qualitat: un bon ritme, misteri sostingut amb final sorprenent i la recreació d'una atmosfera molt especial (en aquest film, elements tradicionalment secundaris com el vent o la vegetació, juguen un paper importantíssim pel desenvolupament de la història).

No és la millor pel·lícula de Shyamalan; personalment trobo més reeixides d'altres com El bosc (2004) o La jove de l'aigua (2006), però té el seu què. A més, hi surten plantes de mala fe, motiu suficient com perquè en parlem en aquest bloc.

TRIBULAT BONHOMET (Villiers de l'Isle Adam, 1887)

2011-11-02T06:38:00.000-07:00

El doctor Bonhomet és un home excèntric, un savi declaradament maquiavèlic que, per no revelar la naturalesa de les seves investigacions, quan es veu atrapat enmig d’una conversa personal es dedica a buscar parella als seus interlocutors. Sona estrany, i ho és. La lectura d’aquest llibre ha fet que mogués al Comte Villiers de L’Isle Adam del prestatge d’autors fonamentals on el tenia col·locat al de visionaris grillats d’on ja no me’l traurà ningú.

El més intrigant d’aquest llibre és imaginar el que devia passar pel cap de l’escriptor mentre el concebia. En certa manera, Tribulat Bonhomet anticipa els Fix-Up dels que vam parlar en una entrada recent, ja que el llibre el formen cinc textos relativament autònoms. De totes maneres, hi ha un relat central molt més llarg que els altres, on sota el títol Claire Lenoir, Villiers de L’Isle Adam aglutina totes les seves inquietuds intel·lectuals. La sàtira, la teologia, la filosofia, l’especulació científica, la parapsicologia, la hipocresia social de l’època o les històries de mariners hi són tractats d’una manera heterogènia i terriblement inquietant. Aparentment ens relata la historia d’una infidelitat amorosa, però en veritat no va d’això. Claire Lenoir és una narració que s’encalla per donar pas a una conversa que avança cap a llocs purament especulatius, on el doctor Tribulat Bonhomet fa malabars amb la moral i la paciència del lector per acabar en un terreny incert i paranormal on Poe sembla riure’s de si mateix.

Dels quatre relats breus, que acaben de conformar el llibre, tres són acudits satírics en la tradició Swift / DeQuincey, però molt més desequilibrats i menys rigorosos que els dels britànics. El quart, titulat “L’assassí de cignes” és una petita joia d’una bellesa excepcional que va ser escollida per Breton per incloure-la dins la seva famosa antologia de l’humor negre.

Hi ha molts motius pels quals val la pena obrir aquest llibre. Des de la seva condició de proto-ciència ficció (s’hi menciona per primer cop una teoria recuperada i explotada per la sèrie Fringe!!!) a la manera en que trinxa contemporanis com Stevenson o Poe. Però sobretot s’apreciarà l’esforç del doctor Bonhomet per menysprear tot el que es digui i passi al seu voltant, tant si és per intervenció humana com divina.

Ramon Mas

O'fuckinSAMA BIN LADEN

2011-11-01T03:06:00.000-07:00

ZOMBIN LADEN: "setanta-dues verges no són suficient"

Així d'espectacular es mostra aquest fals tràiler d'una pel·lícula que encara no s'ha realitzat, però que tant de bo algun dia es faci: Zombin Laden!

Tots els detalls estan cuidats al mil·límetre, en un clar homenatge a les pel·lícules del gènere zombie i d'explotació, però és que a més la trama és hilarant: un doctor boig troba el cadàver de Bin Laden al fons del mar i sense voler el ressuscita amb una gota de Coca-Cola. Amb la Bèstia desfermada i assedegada de sang, una colla de surfers francesos haurà de tornar a matar-lo.

KAREL ZEMAN I LA TRADICIÓ MÀGICA DEL CINEMA

2011-10-29T04:13:00.000-07:00

Des dels inicis del cinematògraf hi va haver dues maneres oposades d'entendre les possibilitats de l’invent -igual que hi ha dues maneres d'entendre l'art, i, si m'apures, la vida. Uns van veure en el cinema la possibilitat de capturar la realitat, de retallar-ne fragments per analitzar-la i omplir-la de sentit. Els altres -tradició a la qual ens adscrivim- van rebre el cinematògraf com una oportunitat de convertir en imatges tot el que la seva imaginació fos capaç de concebre, dedicant-se a crear móns nous molt més interessants –i suggeridors- que el que habitem. Aquesta tradició, per alguns l’essència mateixa del cinema, fou iniciada per Georges Méliès en aquell viatge a la lluna de 1902.

Tot i que el cinema, des de fa dècades, és bàsicament una indústria, no han faltat els directors que han col·locat la imaginació com a pal de paller dels seus projectes cinematogràfics. Dit això el primer nom que ens passa pel cap a tots és el de Terry Gilliam, però resulta que Gilliam, com tots els mestres, tenia un mestre, i aquest no era altre que l’animador txec Karel Zeman.

Zeman era un constructor de somnis. La seva animació no tenia límits creatius de cap mena, tant li feia utilitzar ninots, actors reals o retalls de paper; posar filtres de color, pintar els decorats a mà, jugar amb l’stop-motion o cercar la tercera dimensió a partir d’objectes plans: el resultat sempre era inoblidable. I és que les pel·lícules de Zeman són, abans que res, imatges captivadores. Sempre d’època i sempre fantàstic, els arguments revisen clàssics de la literatura vistos, segurament, com passen per la ment d’un nen de dotze anys mentre els està llegint. Per exemple, per adaptar El baró de Munchausen (a.k.a. El baró fantàstic) va arribar a construir decorats basats en els gravats de Gustave Doré i combinar-los amb actors i titelles; o a la insuperable La invenció diabòlica, basada en el llibre de Jules Verne, els decorats que semblen pintats de cop adquireixen una profunditat palpable.

Però tot això no són més que aspectes tècnics, la grandesa de Zeman és la seva facilitat per transportar-te a la teva pròpia infància i revifar la màgia que els anys t’han fet oblidar. I és que amics, la imaginació de Karel Zeman deixa en evidència el mateix Ray Harryhausen (i ho diu un fan d’ambdós).

A continuació teniu un parell dels curtmetratges infantils protagonitzats pel Sr. Prokouk que van donar fama mundial a Zeman:

Ramon Mas

QUAN L'ANUNCI SUPERA EL PRODUCTE

2011-10-27T15:02:00.000-07:00

Hi ha pel·lícules infumables els trailers de les quals són joies impagables, StarCrash n'és una. Luigi Cozzi, responsable de la gran "Contaminación: Alien invade la tierra", aquest cop va voler tocar-ne de calents a costa de Star Wars i, pel que he sentit a dir, se'n va sortir prou be (econòmicament parlant, és clar). Amb el tràiler gaudeixes de tot el que te bò la pel·lícula (estètica kitsch i vestits de làtex) i alhora t'estalvies quedar-te adormit amb l'argument inconnex i les intepretacions penòtiques. A més, el muntatge promocional compila totes les llicències i homenatges (o millor dit: plagis) d'èxits de la ciència ficció que aparèixen al llarg de la peli. Us penjaria el link de descàrrega pero gaudireu molt més (o patireu molt menys) amb el tràiler, garantit!

Ramon

BEYOND THE BLACK RAINBOW (Panos Cosmatos, 2010)

2011-10-26T10:01:00.000-07:00

Diguem-ho ja d'entrada: no és una pel·lícula fàcil. Els seus detractors tenen molts arguments on agafar-se, i dels sòlids. Els dos principals: el ritme és lent fins l'exasperació, i la trama argumental no reposa sobre diàlegs sinó que ho fa sobre imatges, i això la torna confusa i contradictòria. Tot i això, considero que és una pel·lícula majúscula, d'aquelles que amb els anys anirà creixent fins assolir la categoria de culte.

L'argument ens explica la relació d'un psiquiatre amb la seva pacient, autista però amb poders psíquics. La noia es troba reclosa en una clínica, sotmesa a la teràpia no exempta de sadisme del psiquiatre, i de mica en mica se'ns desvela la relació emocional existent entre ambdós. També progressivament ens n'anem adonant que, com en tantes clíniques psiquiàtriques i centres de reclusió forçosa, els carcellers poden arribar a estar infinitament més malalts que aquells a qui pretenen “curar”.

A poc a poc, amb un ritme pausat però grandiós, Panos Cosmatos ens va explicant una història singularíssima i extraordinària, amb la tranquil·litat de qui no té cap pressa perquè no té res a amagar, que recorda Kubrick pel tractament de la imatge i del so, però també el Cronenberg de Cromosoma 3 o Inseparables.

Els FIX-UP: novel·les fragmentades

2011-10-25T00:11:00.000-07:00

Fix-up és una paraula inventada per un dels grans noms de la ciencia ficció pulp, el senyor A. E. Van Vogt, per definir el seu llibre Viatge del Beagle espacial. El terme s’utilitza per definir un tipus de novel·la que des de Les Males Herbes sempre hem anomenat “novel·la de contes”, i que va tenir una gran popularitat en la sci-fi dels anys cinquanta. El Fix-up permetia a aquells autèntics obrers de la literatura cobrar dues vegades pel mateix text: la primera quan els contes apareixien publicats autònomament a diferents revistes, i la segona quan se’ls ajuntava en forma de novel·la. És cert que si ajuntava els relats en reculls normals i corrents l’autor també cobrava dues vegades, però, com tothom sap, les novel·les venen molt més que els llibres de contes (a més, convertint-los en capítols de novel·la, la importància de les narracions es multiplicava) i els Fix-up resultaven un negoci esplèndid tant pels editors com pels autors.

El cas paradigmàtic de Fix-up és, sens dubte, Les Cròniques Marcianes de Ray Bradbury, un llibre que l’autor pretenia publicar com un simple recull però que un editor amb vista va convertir en el Fix Up més famós de la historia de la literatura. La veritat és que la majoria d'escriptors de l’època clàssica de la ciència ficció n’han concebut algun, ja sigui intercalant-hi textos inèdits per donar un sentit cronològic als relats, o unint-los al voltant d’una idea o leitmotiv. En aquest blog havíem ressenyat alguna d’aquestes novel·les de contes, com Ciudad de Clifford D. Simak o El dia que llegaron los Marcianos de Frederik Pohl, però n’hi ha moltes, com La tierra moribunda de Jack Vance; 334 de Thomas M. Disch; Jo, robot d’Asimov; Més que humà de Theodore Sturgeon; Let We Forget Thee, Earth, de Robert Silverberg; The Outward Urge de John Wyndham; Times without number de John Brunner; i una infinitat més.

Tot i que qui va batejar i explotar els Fix-up van ser els autors de ciència ficció dels 50’s i 60’s, el cert és que ja al segle XIX algun escriptor desencaixat havia firmat el que podríem anomenar una novel·la de contes. Els casos més interessants són els de Winesburg, Ohio, l’obra mestra costumista de Sherwood Anderson; Desciende, Moisés, de William Faulkner; o l’inclassificable Tribulat Bonhomet de Villiers de L’Isle Adam.

Ramon Mas

SITGES 2011 (II)

2011-10-24T00:57:00.000-07:00

Us ho havíem promès...

A part de les ja ressenyades guanyadores d’alguna cosa, i les especials Beyond The Black Rainbown i Hellacious Acress, que seran disseccionadaes amb deteniment més endavant, a Sitges vam veure altres coses, com per exemple les següents (al final del post teniu un regal) :

En un marató d’aquells d’anar-hi fort vam gaudir de Theatre Bizarre i Little Deaths, dues pelis de terror fetes a base d’histories curtes, com aquelles que tant ens agraden als fans del gènere. Quan pensem en pelis de terror per capítols –ara em ve al cap la saga Creepshow- ens imaginem una cosa clàssica, deudora de l’univers creat per E.C. Còmics i aquelles sèries televisives dels cinquantes; però cap d’aquestes pelis va per aquí. Ambdues demostren una llibertat creativa digne d’elogi, i acosten el terror al llenguatge del cinema independent més intimista. A Little Deaths, tres joves directors francesos construeixen tres histories d’amor i mort que no fluixegen en cap moment. Pel que fa a Theatre Bizarre, amb sis directors diferents és normal que sigui més irregular, però entre els seus capítols n’hi ha alguns de molt i molt bons -com el darrer. El millor del marató és que pràcticament totes les històries de la nit ubicaven el terror al voltant del món de la parella.

Aquí va el trailer de Theatre Bizarre:

També vam veure Kotoko, la nova pel·licula de Shinya Tsukamoto, el responsable de l'obra mestra del ciberpunk, aquella llunyana Tetsuo. En aquesta ocasió, la ment perversa de de Tsukamoto ens acosta a una mare soltera que pateix un transtorn bipolar que tan aviat li fa atacar els vianants o intentar matar el seu fill recent nascut, com cantar i ballar nerviosament. Aquesta noia, Kotoko, es fereix a si mateixa per admirar-se de l'obstinació del seu cos per seguir vivint. Tot i que em va agradar molt, reconec que és una de les pel·lícules més difícils de veure que m'he empassat mai. Fa molt mal.

El retorn de John Landis a la comèdia negra, negríssima, és Burke and Hare, una altra revisió del cas real dels lladres de cadàvers que va suggerir una pel·lícula a Robert Wise i un relat a R.L. Stevenson. En aquesta ocasió, però, Buke i Hare són un parell de cràpules (brillantment interpretats!) inmersos en un cacau que els supera. No és cap obra mestra, però si una peli per passar-ho bé amb un humor prou corrossiu com per ofendre'n a més d'un.

I aquí el regal, uns links per descarregar Little Deaths:

http://www.mediafire.com/?6bmge9j5gbxb5xb
http://www.mediafire.com/?89dt19wk2s48vh2
http://www.mediafire.com/?mnw2t56hi8fmini
http://www.mediafire.com/?m43rgf4gwrpgt9v

R.M.

EL ROCK'N'ROLL DEL 3r REICH

2011-10-22T10:40:00.000-07:00

The Residents són un grup musical americà d'avantguarda actiu des dels setanta. Musicalment, han experimentat amb tota mena de sons i discos conceptuals, alguns més digeribles que d'altres; estèticament són reconeixibles perquè apareixen en escena sempre amb les cares cobertes, i mai fins ara han revelat les seves identitats. Tampoc se sap si han estat sempre els mateixos o si els membres han anat canviant: fet i fet, qualsevol podria ser un Resident.

Però no és de les seves identitats del que vull parlar avui, sinó del seu segon disc, editat el 1976. Es titula Rock'n'roll al 3r Reich, i pretén ser una reinterpretació dels clàssics pop dels seixantes sota una sensibilitat nacionalsocialista. És a dir, donar resposta a la molt dickiana pregunta de “com seria la música popular si els nazis haguessin guanyat la guerra?”

El resultat és esgarrifós. The Residents versionen amb tota llibertat temes de Them, Count Five, James Brown, The Music Machine The Beach Boys, ? & The Mysterians, The Seeds, Iron Butterfly, etc, i quan han acabat l'oient dona gràcies a Déu perque els alemanys van ser vençuts.

VULCANO (Max Besora, 2011)

2011-10-20T02:35:00.000-07:00

Tenia moltes ganes de llegir aquest llibre, no me n’amagaré. En Max Besora és un col·laborador habitual de Les Males Herbes i els seus textos sempre m’han deixat bon gust de boca; però, la veritat sigui dita, quan vaig obrir Vulcano no en sabia pràcticament res...

Vulcano és el monòleg interior –o potser el deliri, o l’al·lucinació...– d’un home que veu evacuar el poble on viu (Sant Pancraci del Paradís) davant l’explosió imminent d’un volcà. El protagonista, com ja us podeu imaginar, prefereix quedar-se a casa i gaudir de la bellesa incommensurable d’una fi del món a escala local. A mida que els cadàvers calcinats s’escampen pels carrers i la pluja de cendra ho va cobrint tot, anirà descendint cap a una hecatombe personal i intransferible, narrada amb una força que esparvera.

Amb aquest argument com a diapasó només es podria escriure una obra excepcional, i, no en dubteu, d’això és del que es tracta. En Max Besora té xispa i estil, a més diu les coses pel seu nom, costum ben escassa en la literatura catalana actual. Vulcano arrenca en una realitat grotesca –i tanmateix simpàtica– que es va deformant fins el caos oníric i la devastació emocional. La novel·la, que es llegeix d’una revolada, diverteix i destarota a parts iguals, però sobretot projecta imatges: unes visions que mai no s’acaba de saber si són apocalíptiques o celestials.

Vulcano s’escapa a qualsevol mena de classificació, és un d’aquells llibres sense complexes creatius que tant es troben a faltar en la nostra literatura. La demostració pràctica de que es pot fer una altra literatura en català. Si espereu que us el catalogui a partir de referents només puc dir que és una mena de Carrer Marsala pulp; tot i que també em recorda a l'esplèndida Guia de Mongòlia de Svetislav Basara.

Des de Les Males Herbes recomanem a tots els nostres lectors que llegeixin Vulcano, un llibre que captiva i absorbeix, però, per sobre de tot, un llibre que es passa pel forro totes les convencions lingüístiques i ben pensants.

Ramon Mas

GELSOMINO AL PAÍS DELS MENTIDERS

2011-10-18T10:24:00.000-07:00

L'altre dia vaig llegir a la premsa que, ara ja fa uns quants mesos -i per culpa d'un error humà-, algú va deixar-se el portal interdimensional obert. Això ha comportat que la realitat simètrica de l'altra banda, com un mirall, s'estigui escolant dins la nostra des de llavors.

“LA GUERRA ÉS LA PAU!”, clamaven els eslògans del Ministeri de la Veritat (1984, George Orwell, 1948). Durant molt de temps, llegir aquesta contradicció omplia d'estupor o fins i tot feia riure, per com d'exagerada podia semblar. Però des que el doble d'Obama va personar-se a la nostra dimensió per recollir el Premi Nobel de la Pau al temps que enviava els seus exèrcits a la guerra o torturava barbuts a Guantànamo, ja no fa tanta gràcia.

El suposat president dels EEUU no va venir tot sol: amb ell, centenars de personatges públics de l'altra dimensió han travessat cap aquí. Els delaten alguns gestos o declaracions, completament contradictòries segons els esquemes lògics del nostre “costat”.

De tota manera, no cal patir: segons els experts consultats pel diari on vaig llegir la notícia, la consternació que aquests forasters provoquen als indígenes amb les seves contradiccions és transitòria. Segons s'ha demostrat amb ratolins de laboratori, en breu ens hi acostumarem i ni tan sols ens els escoltarem.

SITGES 2011 ( I )

2011-10-17T03:05:00.000-07:00

Ara que s’ha acabat el festival ja podem córrer a fer-ne balanç. És un balanç parcial, ja que, fins que una ànima caritativa ens concedeixi acreditació, seguirem limitats a butxaques i horaris per veure el que volem. D'entre les que hem vist n'hi ha alguna de premiada, són les següents:

Kevin Smith s’ha emportat el premi a millor pel·lícula per Red State, que està bé, però no té res d’especial. Que si, que tots ens estimem molt Kevin Smith per aquelles primeres pelis i li agraïm que per una vegada s’acosti al gènere –sobretot després de les grans merdes que havia filmat darrerament- però no ens enganyem, Red State no és una peli de terror, ni tan sols un thriller, és una de tiros de tota la vida que critica barroerament l’extremisme religiós i la lluita contra el terrorisme. No hi ha gaire res a destacar de Red State, tot és correcte i punt. Seria incomprensible que una peli així guanyés el premi a millor pel·lícula al festival de Sitges si no fos perquè en els darrers anys el jurat no toca ni quarts ni hores.

El premi a millor guió és per la fabulosa The Woman, una col·laboració entre Lucky McKee, director de May, i el novel·lista nord americà Jack Ketchum. Un pare de família troba una dona salvatge al bosc i no se li acudeix altra cosa que lligar-la al soterrani per civilitzar-la. La seva família, més aviat sotmesa, l’ajudarà en aquesta dura tasca. El guió és demolidor, la tensió, la brutalitat i l’humor punyent es combinen a la perfecció. L’única cosa que flaqueja, com en totes les pel·lícules de McKee, són els “moments cançó” que et treuen momentàniament de la historia. Tot i això és 100% Sitges, i té un dels finals més passats de voltes que he vist mai.

Amb el migmetratge Night Fishing, el director Park Chan-Wook(old Boy, Sympathy for mr venjeance, etc) ha deixat a tots els seus detractors amb un pam de nas, i, a més, s’ha emportat el premi a millor pel·lícula de la secció Noves Visions. El director ha construït una mena d’Ubik que a moments sembla un documental sobre les pràctiques chamàniques a Corea. L’argument és massa simple per ser esmentat sense xafar-lo, tot i així us la recomano fervorosament. Com a anècdota dir que està rodada íntegrament amb un Iphone 4.

Bellflower ha guanyat el premi Carnet Jove. Si busqueu per internet trobareu qui odia aquesta pel·lícula i qui l’adora sense reserves, jo sóc dels darrers. És la historia de dos nois sense ofici ni benefici obsessionats en construir-se un cotxe tipus Mad Max per ser els més vacilons el dia que s’acabi el món. La peli, que comença com una comèdia romàntica indie, tira cap al descens als propis inferns, però sobretot retrata una generació sense futur que busca refugi en la ficció mentre es va autodestruint. Podria parlar durant hores sobre Bellflower, i potser algun dia ho faré, és una amenaça.

Attack The Block era una de les apostes segures del festival. Si a una barreja entre Misfits i els Goonies hi afegeixes un extraterrestre, què tens? –super 8?-. Però no he dit que la peli és anglesa i que al darrera s’hi troba l’equip responsable de Zombis Party o Scott Pilgrim contra el món. Doncs això, un gaudi fantàstic, un entreteniment enginyós i emocionant, i, per sobre de tot, un homenatge a tot allò que ens agrada. Attack the block ha guanyat el premi a la millor banda sonora i el premi especial del jurat.

Unjust, un d'aquests esplèndids films policíacs coreans, amb tots els girs argumentals i les clatellades que això implica, s’ha endut el premi Casa Àsia.

N'hem vist algunes més que comentarem en una pròxima entrada, i ens n'hem perdut d'altres com les (de ben segur) excepcionals Extraterrestres de Vigalondo i The Yellow Sea de Na Hong-hin (el director de The Chaser!) que esperem poder veure als cinemes aviat.

R.M.

L'ODISSEA BÀRBARA (Edgar Rice Burroughs, 1915)

2011-10-15T04:12:00.000-07:00

Aquesta és una novel·la d'aventures de factura clàssica, amb alguns elements futuristes que fan que n'incloguem la ressenya al bloc de Les Males Herbes. L'odissea bàrbara fou escrita el 1915, intercalant-la entre les novel·les de Tarzan i el cicle space-opera marcià de Barsoom, i s'ambienta al segle XXII, dos-cents anys després que per culpa d'una guerra mundial es decretés la separació del món en l'hemisferi Est (Àsia, Europa i Àfrica) i l'Oest (el continent pan-americà). A les seves pàgines s'hi narren les peripècies d'un mariner americà que travessa la longitud 30º Est i arriba a Europa per error.

Després de dos segles d'incomunicació forçosa, el protagonista es troba una Europa arrasada per la guerra, on els pocs supervivents han retrocedit al neolític i malviuen assetjats per les feres salvatges. Amb una Europa desfeta, el domini de l'hemisferi Est se'l disputen els xinesos i els abissinis, que han aconseguit esquivar la decadència i estan en guerra des de fa dècades.

L'odissea bàrbara és una obra menor, molt per sota d'altres novel·les de E.R. Burroughs. Té alguns punts d'interès, com l'escenari d'una Europa apocalíptica i la tesi d'una descoberta a l'inversa (aquest cop són els americans, els qui ens descobreixen a nosaltres!). Però d'altra banda els seus pronòstics de cara el futur són d'una candidesa absoluta (els soldats del segle XXII empren un armament propi de la 1a Guerra Mundial, per exemple), i, el que resulta més repulsiu, la història sencera està impregnada de quasi tots els “ismes” de moda quan fou escrita: racisme, militarisme i colonialisme. Com a mostra, aquest extracte on es descriu l'estat d'ànim del protagonista quan es veu forçat a fer d'assistent d'un coronel abissini:

"Ni a hores d'ara, no puc resoldre'm a narrar la humiliació que vaig conèixer aquella vesprada, dempeus darrere del meu amo negre en una muda servilitat, adés abocant-li vi a la copa, adés tallant-li la carn, adés ventant-lo amb un gran ventall de plomes."

L'EVOLUCIÓ ENS FARÀ INGRÀVIDS

2011-10-14T00:17:00.000-07:00

En ocasions, quan la ciència-ficció ha intentat il·lustrar-nos sobre com serà l'esdevenidor d'aquí a molts anys (no cent, ni tan sols mil: parlo de milions d'anys), s'ha suggerit la hipòtesi que els humans abandonarem el nostre embolcall físic.

Dins la literatura d'especulació hi ha moltes perspectives, fins a formar un ventall de possibilitats inabastable. Malgrat això (i coneixedor que aquestes categoritzacions mai estan exemptes d'excepcions de pes), m'arriscaré a oferir-vos una breu síntesi del que seran els tres estadis evolutius de la Humanitat segons la literatura de gènere.

En un primer estadi -l'actual-, les persones depenem d'unes necessitats biològiques i materials: hem d'alimentar-nos, morir i, ocasionalment, reproduir-nos. Tard o d'hora, arriba un punt en què l'evolució tecnològica és prou avançada com per permetre'ns modificar els nostres cossos per millorar-ne el rendiment. Parlem de modificacions tant estètiques com funcionals: des d'uns pits de silicona a un braç protèsic articulat. Aquesta fase transitòria -segons alguns, incipient en l'actualitat- és el que Cronenberg anomena La Nova Carn, i culminarà en la completa mecanització dels éssers humans, que esdevindran robots o androides perfectes.

Arribats a aquest punt, podrem parlar d'un segon estadi evolutiu. Cal fer menció a l'observació feta per alguns afeccionats al fantàstic, que adverteixen que a aquest estadi s'hi arribarà d'una manera violenta i no progressiva, després d'una llarga i cruenta guerra entre humans i robots que es resoldrà amb la victòria dels darrers.

Sigui per la via pacífica o per la bèl·lica, un cop instal·lada en aquest segon estadi evolutiu, poc a poc la Humanitat prendrà consciència que l'embolcall físic (sigui orgànic o sintètic) és un malbaratament de recursos i una pèrdua de temps. Això ens durà a transcendir, de la mateixa manera com va fer-se al segle XX amb els bitllets i el diner electrònic, al tercer estadi evolutiu o superior: la consciència cibernètica o incorpòria.

En aquest darrer estadi els humans serem codis binaris, o gasos intel·ligents, o ones de so expandint-se per l'Univers durant la resta de l'Eternitat. Alguns escriptors de ciència-ficció (els més místics) veuen aquest estadi com l'enunciat alliberament òrfic de l'ànima. D'altres, més de la conya, no s'han pogut estar d'establir paral·lelismes entre aquest tercer estadi i les conegudes flatulències que pateixen els éssers que encara es troben en el primer.

L'EXHIBICIÓ D'ATROCITATS (J.G. BALLARD 1969)

2011-10-13T04:26:00.000-07:00

Anomenar novel·la a aquest llibre és molt arriscat, per no dir perillós. De fet ni tan sols és un llibre, l’exhibició d’atrocitats és un artefacte, un mecanisme que superposa diferents plans de realitat, esmicola el temps i l’espai, i, un cop trocejats, els juxtaposa mitjançant una sèrie d’intuïcions subjacents en tot el text. A través d'aquest mètode de dislocació Ballard preten convertir en realitat els malsons conceptuals del nostre present moribund.

Podria escriure aquesta ressenya intentant donar un sentit al llibre, delimitant el que l'autor vol dir i articular-ho com un discurs, però seria un error. Ballard, com Nietszche, ens proposa una experiència, i les experiències no es poden tipificar, s’han de viure.

Llegir això és un procés dolorós que requereix un esforç considerable per part del lector, tanmateix val la pena. D’una manera semblant al Naked Lunch de Burroughs, l’exhibició d’atrocitats fa la impressió d’estar redactat en un codi que s’ha d’anar desxifrant. El lector reconeix els personatges encara que canviïn de nom a cada capítol i contempla estupefacte lo familiars que resulten els decorats on transcorre l’apocalipsis. Però el que atordeix de debò són les obsessions carnals –en tots els sentits- que es projecten sobre si mateixes en una mena de relació exponencial que, segurament, té molt d’exorcisme pel propi autor.

Un home de nom i perfil canviant persegueix un fi inexplicable: és un pacient mental? un metge psiquiatre? un artista conceptual? un ex militar traumatitzat? Tots ells conflueixen en una mateixa persona, igual que el paisatge es confon amb el cos nu d’una dona, de moltes dones, que desapareixen i reapareixen entre les obsessions del protagonista. La tercera guerra mundial tindrà lloc a l’espina dorsal dels nord americans, les atrocitats bèl·liques s'instal·len en la vida quotidiana de les mares de familia, les armes químiques estimulen sexualment els consumidors, les mutilacions són projectades en angles íntims de les nostres consciències; i així fins a l’extenuació.

No intenteu entendre’l com faríeu amb el món tancat d’una novel·la. Deixeu que us turmenti, que us fascini, que us maregi... ni us matarà ni us farà més forts, el màxim que us pot passar és que algun fragment us quedi incrustat a la consciència.

Ramon Mas

MISSATGE EN UNA AMPOLLA

2011-10-11T09:57:00.000-07:00

Segons s'enuncia a la web del Diari de Girona, el passat mes de juliol un vaixell va trobar-se un missatge dins una ampolla prop de Tossa de mar. La nota, escrita a mà, incita a qui la llegeixi a enviar un email a una adreça de correu electrònic.

Per bé que el missatge sigui un pèl decebedor, probablement l'experiment d'un estiuejant avorrit, la notícia és fantàstica. La troballa en sí remet a aquelles aventures de pirates i naufragis, de quan encara quedaven racons per explorar i la gent s'escrivia cartes a mà.

mireu com creixen les males herbes!!!!

2011-10-10T05:37:00.000-07:00

Mentre el número cinc de Les Males Herbes s'acaba de gratinar, ens enorgullim de fer-vos saber que quatre dels col·laboradors -alguns d'ells habituals a les nostres pàgines- que hi apareixeran, publiquen llibre pròximament.

No tenim molt clar si això és degut a la casualitat (els contes estan seleccionats des d'abans de l'estiu) o realment fem bé la nostra feina, però sigui com sigui ens omple de satisfacció.

Els llibres són els següents:

Ja és a la venda "VULCANO" de MAX BESORA, editat per La Breu edicions. Ben aviat trobareu la ressenya corresponent en aquest blog.

També a La Breu i dins la col·lecció Cicuta, en JORDI NOPCA, publicarà "EL TALENT" a principis del 2012.

De cara al febrer en RAMON MAS publicarà "CRÒNICA D'UN DELICTE MENOR" a edicions de L'Albí.

I finalment, en VICTOR NUBLA publica aquest mes el llibre col·lectiu DERIVAS SENSORIALES on el trobarem juntament a homes tan admirats per nosaltres com ISAKI LACUESTA o MIGUEL MOREY. Pròximament també es preveu un recull de textos de Nubla a la prestigiosa editorial Blackie Books.

EMISSORES DE NÚMEROS

2011-10-08T04:14:00.000-07:00

Vaig sentir-ne a parlar per primera vegada a sèries com Lost o Fringe. Per aquest motiu, durant molt de temps, vaig creure que es tractava d'una llegenda urbana, com aquella dels cocodrils a les clavegueres de NY (o de Ciutat de Mallorca!). Recentment un conegut va assegurar-me que eren reals, però el dubte persisteix.

Les estacions numèriques són emissores de ràdio que retransmeten veus llegint seqüències de números, paraules o lletres sense cap ordre aparent (fent clic aquí podreu sentir-ne alguna mostra). No se sap del cert d'on provenen ni quin és el motiu de la seva existència, i això ha donat lloc a tota classe d'hipòtesis. D'entre les més serenes, la que aventura que s'usin pels serveis secrets per transmetre missatges codificats.

N'hi ha de més descabellades. A Fringe o a Lost, per exemple, aquest veritable renovador del gènere fantàstic al mitjà audiovisual que és J. J. Abrams, suggereix possibilitats molt més esotèriques. Possibilitats de les que només diré, per no avançar res a qui encara no hagi vist les sèries, que tenen a veure amb civilitzacions terrestres precedents a la nostra i el seu rastre al planeta.

EL DRAC DE NA COCA

2011-10-07T05:24:00.000-07:00

A les Males Herbes som fans dels dracs, com no podia ser de cap altra manera. Més i tot si són ferotges i fan estralls entre la població. És per això que ens ha fet gràcia reproduir les gestes del Drac de Na Coca de Ciutat de Mallorca, trobada en aquest bloc:

"Una de les llegendes més conegudes de la ciutat de Palma és la del drac de na Coca. Es tracta d'un cocodril que visqué en els carrers de Ciutat en el segle XVIII, entre el barri del Call i la Portella. Tot i que pot semblar increïble, hom creu que el cocodril arribà en algun vaixell essent una cria i, un cop a la ciutat, s'instal·la en el laberint del clavegueram del lloc. La gent pensava que era un ésser monstruós. Segons testimonis de l'època, sortia de nit a la caça de víctimes amb què alimentar-se, gats i rates al començament. Però el problema començà quan la seva gana s'adreçà cap als nens que eren indefensos en llurs bressols, o cap a aquell que s'arriscava a passejar pels carrers. Segons explica aquesta mateixa llegenda, la bèstia morí a mans del capità i governador d'Alcúdia Bartomeu Coc, que es trobava a la Portella de Palma una nit de 1776. El capità festejava una dama del lloc i mentre adreçava la seva mirada al balcó de la casa i endreçava paraules de galanteig a la seva aimada, entre l'obscuritat de la nit i les ombres aparegué la mala bèstia. Braument, el cavaller tragué la seva espasa i l'occí, l'arrossegà fins a la seva estimada i li ho oferí com a prova del seu amor, dient: «—Vet ací es drac, es drac de Na Coca». A partir de la feta del capità Coc, el drac rebé el nom que té ara. El drac fou embalsamat i avui es pot veure en el Museu Diocesà de Palma, on es conserva i es pot visitar."